estatut d’autonomia

m
Dret

Marc legal d’autogovern de comunitats nacionals o regionals que formen part d’un estat.

A l’Estat espanyol, els primers estatuts aprovats foren els de Catalunya, el País Basc i Galícia durant la Segona República. Derogats per la dictadura franquista, la Constitució del 1978 tornà a reconèixer el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions i regulà els procediments per a aconseguir-la. Els estatuts d’autonomia especifiquen la denominació de la comunitat, la llengua pròpia, si és el cas, la bandera, les competències, les institucions bàsiques i el règim financer. La Constitució del 1978 establí dues vies d’accés a l’autonomia. Catalunya, Galícia, el País Basc i Andalusia hi accediren a través de l’article 151, que obligava a sotmetre a referèndum el text estatutari; la resta de les comunitats autònomes obtingueren l’autonomia per l’article 143, via que no obligava a sotmetre a referèndum l’estatut però que rebaixava el nivell d’autogovern de la comunitat. L’aprovació dels diferents estatuts es realitzà segons l’ordre següent: el País Basc i Catalunya l’any 1979, Galícia l’any 1981, Andalusia, Astúries, Cantàbria, la Rioja, el País Valencià, Múrcia, Aragó, Castella-la Manxa, Canàries i Navarra, que té un règim especial, l’any 1982, i les Balears, Extremadura, Madrid i Castella i Lleó l’any 1983.