i Joan Mañé i Flaquer | enciclopèdia.cat
Gran enciclopèdia catalana

Joan Mañé i Flaquer

Joan Mañé i Flaquer
© Fototeca.cat
literatura lit i periodisme period
Periodista i escriptor.
Torredembarra, Tarragonès, 1823 — Barcelona, 1901

Fill d’un comerciant en gra d’idees liberals, fou membre de la milícia nacional de Tarragona i col·laborà a la revista El Genio , dirigida per Víctor Balaguer. A vint anys es traslladà a Barcelona on col·laborà a La Discusión de Pau Piferrer i a El Ángel Exterminador , així com en altres capçalares, i dirigí La Lira Española . Professor i director de l’Institut Barcelonès, el 1850 guanyà la càtedra de llatí i castellà a la Universitat de Barcelona. El 1847 inicià les seves tasques al Diario de Barcelona com a crític teatral; exercí una gran influència sobre el seu propietari Antoni Brusi i Ferrer, a qui aconsellà de donar al periòdic un caire polític arran de la revolució del 1854. Nomenat director pel juliol del 1865, restà al capdavant de la publicació fins a la mort. Li donà un sentit conservador, però amb un cert aire liberal, i sobretot independència de criteri davant el poder central, alhora que publicava la millor informació periodística del seu temps a l’Estat espanyol.

Proper a l’ideari de la Unión Liberal, anà a Madrid per dirigir el diari La Época (1863), però tornà aviat a Barcelona. A partir d’aleshores els seus articles mostraren una moderada oposició descentralitzadora, causa per la qual fou perseguit i sancionat. Publicà articles de caire catalanista a Le Messaguer du Midi i al diari madrileny El Criterio . Tanmateix, restà superat pels nous corrents del pensament polític català i es convertí en el representant del conservadorisme més tancat. Hom el pot considerar un típic exponent del pensament de la burgesia catalana del seu temps; Joan Maragall, que fou secretari seu, el presentà com a liberal davant els carlins i com a moderat davant els progressistes. Les seves obres més importants són La revolución de 1868 juzgada por sus autores (1876), La paz y los fueros (1876) i El oasis: viaje al país de los fueros (Provincias Vascongadas y Navarra ) (1876-80), obra reeditada, en part, el 1967, per la qual fou nomenat fill adoptiu per les diputacions basques. La seva muller, Amàlia Fenollosa i Peris (Castelló de la Plana 1825 — 1869), és autora de poesies i novel·les i de l’obra Recuerdos históricos de Almazora (1857).

Col·laboració: 
JoMCa
Llegir més...