De l’època romàntica sorgí el realisme en novel·la, però després del 1850 la difusió del positivisme i l’entusiasme, ple de fe, pels estudis científics conduí els novel·listes a un nou planteig, més de la temàtica i la finalitat de la narració que no pas de la forma narrativa. L’escriptor utilitza els mètodes de les ciències experimentals i accepta la tesi de Taine: l’home és sotmès al determinisme universal; els sentiments i els caràcters són rigorosament predestinats, i unes lleis, especialment les lleis de l’herència, regeixen el context literari, així com les lleis naturals regeixen la biologia i la fisiologia. La novel·la, doncs, no és més que una part de la història natural, i l’escriptor ha d’usar els mètodes de la nova ciència: observació i experimentació. Zola donà les normes de la nova escola al Roman expérimental (1880), al Naturalisme au théâtre (1881) i als Romanciers naturalistes (1881). L’obra més significativa de Zola és Les Rougon-Macquart, histoire naturelle et sociale d’une famille sous le Second Empire , on proposa un fresc social del Segon Imperi, així com Balzac ho havia fet per a la Restauració i la Monarquia de Juliol. La primera sèrie comprèn La fortune des Rougon (1871), Le ventre de Paris (1874), La conquête de Plassans (1875), La faute de l’abbé Mouret (1875) i Son Excellence Eugène Rougon (1876). Els crítics parlaren per primer cop d’escola naturalista en ocasió del seu primer gran èxit: L’assommoir (1877). Els adeptes de l’escola es reuniren a casa de Zola, de primer al carrer Saint-Georges i després a la casa de Médan, prop de París. Eren Paul Alexis, Henri Casard, Joris-Karl Huysmans, Léon Hennique i Guy de Maupassant, i publicaren un recull de narracions curtes, amb el títol de Soirées de Médan (1880), que esdevingué un manifest del moviment. El naturalisme s’estengué arreu. Narcís Oller se'n sentí tributari i Emilia Pardo Bazán publicà el 1883 La cuestión palpitante , recull d’articles difusors del naturalisme a la península Ibèrica, prologats per Clarín. Però Zola no els reconegué com a seguidors; a Oller, li retreia el seu entendriment pels personatges, i a la Pardo, els seus sentiments religiosos i la ironia amb què tractava la temàtica. Emilia Pardo Bazán anomenà la llei de l’herència el comodín , perquè servia igualment per a explicar la naixença d’un geni com d’un idiota. El 1888 el Grup dels Cinc se separà de Zola i de la seva “literatura pútrida”. Zola clogué el cicle dels Rougon-Macquart el 1893: L’argent, La débâcle i Le docteur Pascal . En el teatre el naturalisme tingué un capdavanter en Antoine, seguidor de les teories de Zola i iniciador d’una escola d’interpretació i d’un verisme escènic que fou heretat i modificat per Stanislavskij, però els texts no n'abunden. La literatura teatral continuà essent tributària de l’esperit romàntic i anà a parar, d’una banda, a l’expressionisme, i de l’altra, a l’impressionisme. L’exemple més clar de naturalisme en el teatre, hom el troba en Ibsen, concretament en Els espectres, així com la derivació expressionista en l’obra sencera de Strindberg i l’impressionisme de l’obra de Čekhov. El naturalisme a Catalunya tingué també conreadors i defensors. Els crítics Joan Sardà (1851-98) i Josep Yxart (1853-95) influïren poderosament en la trajectòria literària de Narcís Oller i el conduïren cap a un tractament positivista de la matèria novel·lística. La influència de Zola, de Flaubert i d’Alphonse Daudet és visible en Pin i Soler, en Víctor Català, en Vayreda i fins i tot en els homes de la nova generació, com Casellas, i en els encara més joves, com Josep Pous i Pagès i Prudenci Bertrana. El fet que Zola dubtés de l’ortodòxia d’Oller, en el seu pròleg a la traducció francesa de La papallona , no invalida la realitat assolida pels novel·listes catalans. Bé que mai no es desfan del tot dels elements romàntics, que rebroten més furiosament durant el Modernisme, hom troba encara, si no la lletra, l’esperit del naturalisme clarament expressat en Un film , de Víctor Català (1926), i en El cercle màgic , de Joan Puig i Ferreter (1929), i amb més o menys força en la seva obra sencera. El trencament deliberat cap a una nova fórmula de novel·lar, cal trobar-lo en Fanny , de Carles Soldevila (1929), en Mort de dama , de Villalonga (1931), i en les dues novel·les d’Espriu El Dr. Rip (1931) i Laia (1932), que inicien un altre tractament de la realitat.
m
Literatura
Portada de Solitud (1905), de Víctor Català, obra vinculada al naturalisme
© Arxiu Fototeca.cat