Creat per Philips, proporciona una qualitat semblant a la del sistema de disc compacte i pot llegir la casset analògica, amb la qual comparteix tant l’amplada i la velocitat de la cinta com la forma i les dimensions de la casset. Contràriament als sistemes analògics, el DCC pot aplicar codis de temps i de text en la cinta per a localitzar i descriure passatges musicals. També incorpora el codi SCMS (Serial Copy Management System), que impedeix de fer còpies de cintes no originals, però permet de fer-ne a partir de la font original (en cinta o disc compacte). La cinta, muntada dins una casset totalment tancada, per protegir-la de la pols i la brutícia, que s’obre en el moment d’inserir-la a l’aparell, té les mateixes característiques magnètiques que les de vídeo (diòxid de crom o òxid fèrric dopat amb cobalt) i conté informació a totes dues cares, gràcies a un sistema autoreversible en què els capçals es desplacen mecànicament, sense que calgui extreure la casset de l’aparell i girar-la. El capçal, estacionari, comprèn tres elements: un grup de nou microcapçals enregistradors, un altre grup de nou microcapçals lectors amples de 70 m, tots dos per a dades digitals, i un tercer grup de dos capçals lectors per a cintes analògiques.
El DCC pot treballar amb les freqüències de mostreig de 48 kHz, 44,1 kHz i 32 kHz, que el fan compatible amb els diferents formats digitals. Ara, en els equips domèstics actuals només hi ha el mode d’enregistrament de 32 kHz. Una característica notable del DCC és que comprimeix el so: els senyals d’àudio, un cop mostrejats, són codificats segons la tècnica PASC, que els adequa a les particularitats de l’orella humana, i això permet de reduir una quarta part aproximadament de la quantitat d’informació binària associada al senyal.