La resposta humana a aquesta inestabilitat del medi depèn del nivell tecnològic i d’organització social. Els riscs ambientals poden ser causats per fenòmens naturals (sequeres, riuades, terratrèmols, pluges torrencials, erupcions volcàniques, etc), per errors tecnològics (fuites de centrals nuclears o d’indústries petroquímiques) i de construcció (catàstrofes en embassaments, ponts, túnels, xarxes de transport). Si no es coneixen ni es preveuen els efectes dels riscs ambientals acostumen a suposar moltes morts humanes i uns elevats costs econòmics i socials. Els instruments de gestió del risc ambiental de la Unió Europea són el control integral de la contaminació, regit segons una directiva comunitària del 1996, que a Catalunya fou incorporada per la Llei de la Intervenció Integral de l’Administració Ambiental de 1998; l’Avaluació d’Impacte Ambiental, instituïda segons una directiva del 1985; l’etiquetatge ecològic, reglamentat a l’àmbit comunitari des del 1992 i regulat a l’Estat espanyol des del 1994; la responsabilitat civil; la internalització de costs, i les auditories ambientals (EMAS), reglamentades pel Consell d’Europa des del 1993 i que a Espanya s’han desenvolupat des del 1996.
m
Geografia