Josep Gifreu i Pinsach

(Palol de Revardit, Pla de l’Estany, 1944)

Periodista.

Llicenciat en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona (1975) i graduat en periodisme per l’Escola de Periodisme de l’Església (1973). Doctor en ciències de la informació per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), en fou professor del 1975 al 1992 i director del departament de periodisme en 1987-89. Posteriorment, passà a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) de Barcelona, on fou fundador i primer degà dels Estudis de Comunicació Audiovisual (1993-2000) i, fins el 2011, coordinador del grup de recerca UNICA. Des del 2000 és professor emèrit de la UPF. És també codirector de l’Observatori de la Producció Audiovisual (OPA) de la UPF. Fou vocal del primer Consell de l’Audiovisual de Catalunya (1997-2000) i   director de Quaderns del CAC (2001-12), i, des del principi del 2004, assessor del govern de la Generalitat en matèria audiovisual.

El seu interès acadèmic principal, també exposat en nombrosos articles a la premsa (Avui, El Punt, El Temps), és l’espai català de la comunicació i, especialment, les condicions i polítiques que en fan possible la construcció. Ha publicat diverses obres, entre les quals destaquen Sistema i polítiques de la comunicació a Catalunya 1970-1980 (1984), El debate internacional de la comunicación (1986), Comunicació i reconstrucció nacional (1989), Estructura general de la comunicació pública (1996), La potenciació de l’espai cultural i audiovisual català (2003), La pell de la diferència. Comunicació, llengua i cultura des de l’espai català (2006) i Ucraïna, la guerra pel relat (2022). El 2018 guanyà el premi Josep Irla d’assaig per El quart poder i la independència. La batalla mediàtica en els “fets d’octubre” del Procés. Ha publicat també, com a director o coeditor, Comunicació, llengua i cultura a Catalunya: Horitzó 1990 (1986), Construir l’espai català de comunicació (1991), Comportament electoral i comunicació política a Catalunya (1998) i La campanya més disputada (2000).