Després d’haver completat la seva formació jurídica a la Universitat de Roma, l’assistència als seminaris de Martin Heidegger a Le Thor (1966, 1968) i també la lectura de Walter Benjamin desvetllaren la seva vocació filosòfica. En el seu primer llibre, L’uomo senza contenuto (1970), reflexionà sobre el naixement de l’estètica moderna a partir de la teoria de l’autoanihilació de l’art, mentre que en treballs posteriors —Stanze (1977), Infanzia e storia (1978), Il linguaggio e la morte (1982), Idea della prosa (1985)— la principal qüestió abordada fou la del llenguatge i la seva relació amb el problema fonamental del nihilisme. A partir de la publicació de La comunità che viene (1990), el seu pensament se centrà sobretot en temes de filosofia política, amb títols com Homo sacer (1995), Mezzi senza fine (1996), Quel che resta di Auchswitz (1998) i Il tempo che resta (1999), en els quals, seguint l’exemple de Foucault, analitzà la relació de l’estructura política amb el que ell anomena “vida nua” i com la particular naturalesa d’aquesta relació pot fer possible en la contemporaneïtat la monstruosa realitat dels camps de concentració. És professor d’estètica a la Universitat de Verona, i des del 1979 ha estat responsable de l’edició italiana de l’obra completa de Walter Benjamin, de qui és un dels principals exegetes.