Fou creat el juny del 2001 arran de la prohibició del Partit de la Virtut, del qual constituí la refundació. Obtingué majoria absoluta en les eleccions del novembre del 2002 (357 escons sobre 550), però el seu líder, Recep Tayyip Erdoğan, condemnat el 1998 per injúries a l’estat, no pogué assumir el càrrec fins el març del 2003.
L’any 2007, després d’aspres controvèrsies, el Parlament turc elegí Abdullah Gül, un dels homes forts de l’AKP, president del país (el primer d’un partit confessional de la Turquia moderna). En les eleccions del 2007 i del 2011 l’AKP revalidà la majoria absoluta al Parlament (341 a 326 escons), bé que no arribà a obtenir els escons necessaris per a tirar endavant en solitari la reforma constitucional, el projecte més ambiciós del govern.
Inicialment, l’AKP adoptà un discurs moderat i de distanciament de manifestacions d’islamisme radical, cercant d’homologar-se a la democràcia cristiana, i promogué la candidatura de Turquia a la Unió Europea i la col·laboració amb els Estats Units en la lluita antiterrorista global. El 2008 el Tribunal Constitucional rebutjà la proposta de prohibir l’AKP per actuar contra la constitució laica de Turquia. Mentre fou primer ministre, Erdoğan donà un important protagonisme a l’AKP, especialment en la lluita contra el seu principal competidor en el camp islamista, el clergue Fethullah Gülen. Tanmateix, un cop elegit president (agost del 2014) utilitzà el partit (primera força al Parlament en les eleccions del juny i del novembre del 2015, aquest segon cop per majoria absoluta) per a impulsar una reforma constitucional de signe presidencialista, orientació que es manifestà en els freqüents desacords amb el nou primer ministre i nou líder de l’AKP Ahmet Davutoğlu, el qual finalment dimití els càrrecs el maig del 2016. Després de l’aprovació de la reforma constitucional en referèndum (abril del 2017) Erdoğan convocà eleccions, en les quals fou reelegit a la presidència i l’AKP revalidà la majoria al Parlament (bé que no absoluta) el juny del 2018. Aquesta victòria donà impuls definitiu al nou règim presidencialista que, entre d’altres, prescindia de la figura del primer ministre per a instaurar una presidència executiva. El mateix mes, Erdoğan reprengué la presidència de l’AKP.