Contràriament a les fusions i de les absorcions, les diverses entitats poden mantenir cadascuna la marca, la personalitat jurídica, els òrgans de govern, l’obra social i les oficines diferenciats. Les aliances mitjançant un SIP requereixen de les entitats contractants una vigència d’almenys deu anys, la cessió en comú d’almenys el 40% dels beneficis respectius, redistribuïts al seu torn de manera proporcional al pes de cada entitat en el grup resultant, i una política financera comuna. Altres requisits són el compromís de la cessió mútua de liquidesa en cas necessari i la designació d’una entitat central que lideri el procés d’integració i que respongui davant del Banc d’Espanya.
Tot i mantenir en principi l’arrelament territorial (especialment en el cas de les caixes d’estalvis), el SIP constitueix una via a eventuals absorbcions o fusions. Els SIP, d’altra banda, permeten a les entitats que s’hi acullen participar en operacions d’abast molt superior a través d’estructures i òrgans de projecció ampliada.
Anomenat, també, informalment, fusió freda, el SIP tingué una primera formulació en la Llei 13/1985 de Coeficients d’Inversió, Recursos Propis i Obligacions d’Informació dels Intermediaris Financers. Aquesta fòrmula fou modificada pel decret llei 6/2010 de mesures de recuperació econòmica. Aquest any, a l’empara del FROB el govern espanyol instà les caixes d’estalvis de l’estat a integrar-se en grups o entitats més grans. Part de les operacions subsegüents adoptaren la fórmula del SIP.