Fill d’hostalers, estudià al seminari de Girona, d’on sortí el 1918, després de quatre anys, episodi narrat en la novel·la All i salobre (1929) de Josep Maria de Sagarra, a qui conegué durant les estades d’aquest al Port de la Selva. Adherit al federalisme i al catalanisme i perseguit per la Dictadura de Primo de Rivera, s’exilià diverses vegades a Bèlgica i a França seguint Francesc Macià. Establert a Barcelona, fou cofundador d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i redactor de L’Opinió. Amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, Josep Tarradellas, amb qui l’uní durant molt de temps una gran amistat, li encomanà d’organitzar el Parlament de Catalunya, del qual fou el primer i únic (1932-38) cap de cerimonial (càrrec actualment designat amb el nom de cap de protocol) durant la Segona República. El 1934, arran del Sis d’Octubre, fou reclòs al vaixell presó Uruguay i, un cop alliberat, s’exilià a París fins el febrer del 1936, que es reincorporà a les seves funcions. Exiliat a França el febrer del 1939 juntament amb les autoritats catalanes, al novembre s’embarcà cap a Nova York, des d’on el mateix mes passà amb la seva família a Mèxic. Establert a la capital, el 1940 obtingué la nacionalitat mexicana i fundà amb el seu germà Antoni el restaurant Papillon.
El 1944 ell i la seva dona Emma Alonso fundaren el restaurant d’alta gamma Ambassadeurs (1944), al qual seguiren La Cava (1957) i El Lago (1964). Particularment el primer, fou un dels punts de trobada del món diplomàtic, polític i en general de celebritats tant de Mèxic com de l’estranger. Entre d’altres, hi celebraren àpats Richard Nixon i Charles De Gaulle. A Mèxic fundà també l’Asociación Nacional de Restaurantes (1948) i l’Escuela de Empleados de Restaurantes. Gràcies a la prosperitat dels seus negocis de restauració, es convertí en un dels principals mecenes de l’exili català: a banda de finançar les activitats d’ERC, donà suport econòmic al president Tarradellas a l’exili de Saint-Martin-le-Beau. Tanmateix, hi trencà el 1959 juntament amb un sector de militants. Formà part de la comissió organitzadora dels Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a Mèxic el 1942 i dels del 1969 celebrats a Guadalajara, patrocinà el premi Guimerà de teatre i l’edició de les revistes Veu Catalana, Ressorgiment de Buenos Aires i, ocasionalment, Pont Blau i la Revista de Catalunya. El 1964 formà part de la primera delegació d’Òmnium Cultural a Mèxic.