Sovint se’l confon amb el seu cosí Jean Baptiste Loeillet, l’anomenat Loeillet de Gant. Prop del 1705 s’establí a Londres i el 1708 constava com a principal intèrpret d’oboè i flautista a l’orquestra de l’òpera del Queen’s Theatre, a Haymarket. Gaudí d’un gran prestigi com a professor de clavicèmbal i la tradició li atribueix l’haver posat de moda la flauta travessera a Anglaterra. Les seves nou suites de lliçons per a clavicèmbal o espineta estan escrites en la tradició compositiva anglesa per a instruments de tecla, encara que no assoleixen la qualitat dels seus contemporanis J. Blow i W. Croft. En les seves sonates per a flauta i oboè segueix el model de la sonata da chiesa i en les seves sonates en trio per a dos violins s’aprecien trets idiomàtics d’A. Corelli i A. Vivaldi.