Vida
D’origen humil, realitzà la seva formació musical primer a l’església de Walcourt, després a Maubege i finalment a Anvers. El 1751 anà a París, on fou deixeble de J.Ph. Rameau. En aquesta ciutat fou director de l’orquestra particular del mecenes La Pouplinière fins el 1762, i compongué diverses simfonies per a aquesta formació. Entre el 1762 i el 1770 dirigí el teatre de Lluís Josep de Borbó príncep de Condé, a Chantilly. El 1766 també serví com a ordinaire de la musique, a la casa de Louis-François de Bourbon, príncep de Conti. Tot i que la seva producció instrumental no minvà, durant aquesta etapa provà fortuna en el camp teatral i compongué diverses opéras-comiques, entre les quals destaquen Le tonnelier, Le faux lord i Les pêcheurs. El 1769 fundà i dirigí el Concert des Amateurs, que esdevingué una de les més importants formacions orquestrals de l’Europa del moment. Del 1773 al 1777 fou director del Concert Spirituel. A més, des del 1775 ocupà diversos càrrecs a l’Òpera de París. El 1784 dirigí l’École Royale de Chant, que pertanyia a l’Académie Royale d’Òpera. A l’Òpera de París presentà diverses obres escèniques entre les quals destaquen els ballets Le premier navigateur i Le poid de boeuf, que gaudiren d’un notable èxit. Durant la Revolució Francesa dirigí el Corps de Musique de la Garde Nationale. En aquest període compongué diverses obres de caràcter revolucionari, entre les quals cal citar l'Offrande à la liberté (1792), el Triomphe de la République (1793) i un arranjament de la Marseillaise (1793) per a gran cor i orquestra. Durant l’època napoleònica, el consolat el nomenà inspector de conservatoris. Feu de professor al Conservatori de Música de París durant els darrers anys de la seva vida i redactà per a aquesta institució, en col·laboració amb altres autors, alguns tractats pedagògics, com el Traité de l’harmonie i Les principes de contrepoint. En aquesta època la seva producció musical anà minvant. Les seves darreres obres que mereixen consideració són la Symphonie à 17 parties (1809) i la Dernière messe des vivants (1813).
Gossec fou un dels compositors més prolífics de la França del segle XVIII. Estava dotat d’un especial talent per a la sonoritat orquestral. Les obres instrumentals primerenques mostren influències italianes. Per contra, en les seves simfonies s’endevinen clars trets germànics, en especial de l’Escola de Mannheim; són estructurades en quatre moviments, presenten caracterització temàtica, bitematisme i ús de la forma sonata. Una de les seves simfonies, escrita el 1761, fou una de les primeres obres instrumentals franceses que empraren clarinets. De fet, les simfonies de Gossec contribuïren a consolidar aquest gènere a França. El seu talent pel que fa a l’òpera fou menor en comparació a les seves peces instrumentals. En qualsevol cas, destacà en els ballets, arran dels quals gaudí de fama i popularitat. La seva vàlua compositiva, així com la capacitat que mostrà en les diverses activitats que exercí al llarg del seu periple vital, deixaren una notable empremta i influència en la vida musical francesa.
Obra
Música escènica
Le périgourdin, intermezzo (1761); Le tonnelier, opéra-comique (1765); Le faux lord, opéra-comique (1765); Les pêcheurs, opéra-comique (1766); Toinon et Toinette, opéra-comique (1767); Le double déguisement, opéra-comique (1767); Les agréments d’Hylas et Silvie, pastoral (1768); Sabinus, tragèdia lírica (1773); Berthe, òpera (1775); Alexis et Daphné, pastoral (1775); Philémon et Baucis, pastoral (1775); Annette et Lubin, ballet (1778); La fête de village, intermezzo (1778); Mirza, ballet (1779; rev. 1788); La fête de Mirza, ballet pantomima (1781); Thésée, tragèdia lírica (1782); Electre, mús. inc. (1782); Nitocris, òpera (1783); Le premier navigateur, ou Le pouvoir de l’amour, ballet (1785); Athalie, mús. inc. (1885); Rosine, ou L’épouse abandonnée, òpera (1786); Le pied de boeuf, divertiment (1787); Les sabots et le cerisier, òpera (1803)
Orquestra
Sei sinfonie a più stromenti, op. 3 (1756); Sei sinfonie a più stromenti, op. 4 (~1758); Simfonia núm. 1 ’da vari autori' (1761); Sei sinfonie a più stromenti, op. 5 (~1761-62); Six simphonies, op. 6 (~1762); Sinfonia périodique a più strumenti (1762); Simphonie périodique a più stromenti, núm. 48 (1763); Simphonie périodique a più stromenti, núm. 65 (~1764); Trois grandes symphonies, op. 8 (1765); Six simphonies à grande orchestre, op. 12 (1769); Simphonie de chasse (~1773); Trois sinfonies à grande orchestre, op. 13 (1786-92); Simphonie à 17 parties (1809), 6 simf. concertants
Cambra
Sei sonate, 2 vl., b., op. 1 (~1753); Sis duos, 2 fl./vl., op. 2 (~1754); La bataille, 2 cl., 2 tr., 2 fg. (1762-70); La chasse de Chantilli (1762-70); Simphonie à 6 (1762-70); Andante larghetto (1762-70); Sei duetti, 2 vl., op. 7 (1765); Sis trios, 2 vl., b., tr, ad lib., op. 9 (1766); Sei quartetti, fl./vl., vl., vla., b., op. 14 (1769); Recueil de menuets (1771); Sis quartets, 2 vl., bla., b., op. 15 (~1772); Andante, 2 cl., 2 tr., 2 fg. (1764-76?); Concertanta, fl., ob., cl., tr., fg. (1785); Concertante à 10 instruments (1793); Canon en écrevisse ou rétrograde, 2 vl., 2 vlc./fg. (1811)
Banda de vent
9 obres revolucionàries, entre les quals: Marche lugubre (1793); Marche religieuse (1793); Simphonie militaire (1793-94); Marche victorieuse (1794)
Música vocal religiosa
Missa pro defunctis (1760); 2 suites de Nadal; Dernière messe des vivants, 4 v., orq., (1813); Coeli enarrant, 3 v., orq.; Dixit Dominus, cor; Domine salvum fac imperatorem, 4 v., orq.; O salutaris hostia, motet a 3 v.; Impromptu, 3 v.; altres motets
Música vocal profana
51 cançons revolucionàries; altres obres vocals, entre les quals: Le papillon léger, v. solistes, cor, orq.; Hymne à l’amour, 3 v.; Chagrin d’amour, 1 v., acomp. de B.; diversos airs
Bibliografia
- Downs, P.: La Música Clásica, Akal, Madrid 1998
- Newman, W.: The Sonata in the Classic era, Norton & Company, Nova York-Londres 1983
- Pauly, R.G.: La Música en el periodo Clásico, Víctor Lerú, Buenos Aires 1980
- Pestelli, G.: Historia de la Música. La época de Mozart y Beethoven, Turner, Madrid 1986
- Ratner, L.: Classic Music. Expression, Form, and Style, Collier Macmillan Publishers, Londres 1980