Deixeble d’A. Honegger, O. Messiaen i A. Cortot a l’Escola Normal de Música de París (1946-54), les seves primeres obres foren escrites en un llenguatge marcadament atonal, estil que després abandonà per explorar noves possibilitats expressives. Fou membre fundador del Groupe de Recherches Musicales (1958) i professor de composició a Colònia i a Montreal durant els anys seixanta. Realitzà films, espectacles teatrals i també programes de ràdio.
Com a compositor, el seu objectiu fou sempre qüestionar la natura de l’art. La seva música, reflex d’una particular visió del món, revela un sentit de l’humor molt personal i càustic i una certa vinculació a les idees musicals i estètiques de J. Cage. Les composicions electròniques són les més conegudes i apreciades del seu catàleg. Cal destacar-ne Étude aux accidents (1958), Hétérozygote (1963-64), on utilitzà sons ambientals i que li donà reconeixement internacional, Journal d’un journaliste amateur (1972), les tres per a cinta magnetofònica, Sinfonía inacabada (1960-63), Histoire du plaisir et de la désolation (1979-81) i Chansons pour le corps (1988-94), per a veu, dos clarinets, percussió, piano i sintetitzador.