Vida
S’inicià en la música com a escolà de la catedral de Saint Paul sota la direcció de Charles King. Quan el canvi de veu no li permeté continuar en el cor, Maurice Greene, l’organista de la catedral, l’admeté com a alumne. El 1734 ja exercia d’organista en diverses esglésies de Londres, entre les quals hi havia l’Oxford Chapell, la de Vere Street i la de Cavendish Square, activitat que compaginà amb classes de clavecí en algunes escoles de la ciutat. En aquesta època fou alumne de G. Pepusch, que inculcà al seu pupil el gust pels compositors antics, cosa inusual en aquell temps. L’any 1736 succeí John Weldon en el càrrec de compositor de la capella reial, de la qual fou organista entre el 1758 i el 1769, i el 1737 fou contractat per a la direcció del Three Choir’s Festival. Les úniques composicions de música de cambra de Boyce, Twelve Sonatas for Two Violins, with a bass for the Violoncello or Harpsichord, foren publicades l’any 1747 i se’n reproduïren més de 630 còpies en una primera edició, fet que dona la mesura de l’èxit que tingueren. Al final de la dècada dels quaranta i durant la dels cinquanta, Boyce rivalitzà amb T.A. Arne en la composició de música teatral. L’estrena al Drury Lane (1750) d’una producció de Romeo and Juliet amb música de Boyce tres dies després que Arne estrenés la seva versió de l’obra al Covent Garden és una prova inequívoca de l’enfrontament entre ambdós compositors. El 1755 fou nomenat per al càrrec de master of king’s musick, i des d’aquest moment la seva producció pràcticament es limità a la composició d’odes dedicades a la monarquia en ocasió de l’any nou i els aniversaris reials.
Com a compositor utilitzà una gamma molt àmplia de formes i recursos per adaptar el seu estil a les necessitats dels diferents gèneres musicals que conreà. La seva música tenia un vigor i una frescor que la distingien de la d’Arne i altres compositors de l’època. Això es fa especialment evident en les seves fugues i els moviments de dansa, entre els quals destaquen les gavotes i les gigues. Pel que fa a la música vocal, el seu estil es pot situar entre la melangia i la tragèdia, tal com es veu en Peleus and Thetis. Quant a la música litúrgica, per bé que mai no assolí el nivell a què havien arribat H. Purcell i J. Wesley, destaquen O where shall wisdom be found i By the waters of Babylon. Les sonates presenten una gran varietat pel que fa a la construcció, i malgrat el seu estil antiquat i les analogies amb les sonates de Purcell obtingueren una bona acollida entre el públic. Les simfonies tenen ja trets de modernitat, encara que en certa manera recorden el concerto grosso barroc. Cal esmentar l’activitat de Boyce com a estudiós de la música i la compilació, en tres volums, de la Cathedral Music, obra de valor inqüestionable per a la preservació de la música religiosa anglesa.
Obra
Música escènica
23 obres escèniques (5 amb música procedent d’altres obres), entre les quals: Peleus and Thetis, mascarada (1740); Cymbeline, tragèdia (Shakespeare, 1746); Lethe, farsa (1849); The Roman Father, tragèdia (Whitehead, música perduda, 1750); Romeo and Juliet, tragèdia (Shakespeare, 1750); Agis, tragèdia (Home, 1758); Harlequin’s Invasion, pantomima (1759)
Música vocal
67 antífones, 22 himnes, 59 odes, 3 glees, 7 catches, prop de 80 cançons per a veu, 4 cançons per a dues veus
Música instrumental
12 Sonates, 2 vl., vlc./clav. (publ. 1747); 8 Simfonies a 8 parts, op. 2 (publ. 1760); 12 Obertures a 7, 9, 10 i 12 parts (publ. 1770); 10 voluntaries, org./clav. (publ. 1779)
Bibliografia
- Barlet, I.: Boyce and the Early English Oratorio, dins "The Musical Times", núm. 120, 1979
- Bruce, R.J.: William Beyce: some Manuscript Recoveries, M.L., 1974
- Bumpus, J.S.: A history of English Cathedral Music, 1549-1889, Londres 1908
- Cudworth, C.: Boyce and Arne: the Generation of 1710, dins "Music and Letters", núm. 41, 1960
- Russell, J.F.: The instrumental works of William Boyce, dins "Musical Opinion", núm. 72, 1949
- Taylor, E.: William Boyce and the Theatre, dins "The Music Review", núm. 14, 1953