Estudià a l’École Normale de Musique de París (1922-23), i fou un dels primers compositors que utilitzà el sistema dodecatònic a Anglaterra. El Chamber Concerto núm. 1 (1939), on demostrà un ús personal del serialisme, fou una de les obres més innovadores de l’època. Durant els anys cinquanta assolí la seva maduresa compositiva, però l’ambient cultural era hostil al serialisme i no fou fins a la dècada dels anys seixanta que aconseguí el reconeixement de la crítica. Tot i així, algunes d’un gran nivell, com l’òpera de cambra Infidelio (1954) o la cantata De amore (1957), no s’estrenaren fins el 1973. Cap a la meitat dels anys seixanta es percebé un canvi de direcció en les seves composicions, que es decantaren per un llenguatge més simple i repetitiu, tal com es veu en And Suddenly It’s Evening (1966) o Essence of Our Happiness (1968), per a cor i orquestra. Les grans obres dels anys seixanta i principi dels setanta tenen textos de diversa procedència. Escriví prop de 200 peces per al cinema i la ràdio, a més de música per al teatre. Fou autora de llibres i articles, entre els quals destaca l’autobiografia A Goldfish Bowl (1972). El seu llenguatge musical la convertí en un dels compositors més radicals de la seva època.