Vida
El primer mestre de música que tingué fou probablement el seu pare, també violinista. Estudià després amb Carlo Ambrogio Lonati, a Milà, i amb Arcangelo Corelli i Alessandro Scarlatti, a Roma. El 1707 succeí al seu pare com a violinista i director de l’orquestra del Teatre de Lucca, càrrecs que ocupà fins el 1710. L’any següent passà a Nàpols, on fou el primer violí de l’orquestra del Teatre de l’Òpera. Abandonà aquesta ciutat el 1714 per traslladar-se a Anglaterra juntament amb F. Barsanti i F.M. Veracini. Establert a Londres, el seu èxit fou immediat, sobretot gràcies al seu virtuosisme. Tocà el violí davant del rei Jordi I i la seva cort, acompanyat al clavicèmbal per G.F. Händel, amb el qual establí una profunda amistat. Gaudí de la protecció de membres influents de la noblesa propers al rei, com ara el comte d’Essex o la duquessa de Marlborough. La seva passió per la pintura el portà a despendre grans quantitats de diners en quadres i arribà a ser empresonat per deutes. El seu alumne i amic, el comte d’Essex, pagà els deutes i Geminiani quedà lliure. Del 1728 al 1740 realitzà diverses gires de concerts per Irlanda i el 1732 obtingué un enorme èxit a Londres, quan oferí un cicle de vint concerts per subscripció. Durant alguns anys, a més de compondre es dedicà a l’ensenyament, i tingué per alumnes alguns compositors, com M. Dubourg, M.C. Festing i C. Avison. Entre el 1749 i el 1755 visità intermitentment París, on compongué la música per a The Inchanted Forrest (~1756), espectacle coreogràfic inspirat en La Gerusalemme liberata de T. Tasso. De retorn a Londres fundà el diari "The Harmonical Miscellany", del qual només aparegueren dos números el 1758. El 1760 fixà la seva residència a Dublín, on restà fins a la seva mort.
Geminiani fou un gran representant de l’escola corelliana i un dels més grans virtuosos del seu temps, juntament amb els seus col·legues P.A. Locatelli, Veracini i G. Tartini. La vivacitat interpretativa i les genials innovacions tècniques li procuraren grans èxits i una sòlida reputació. Les característiques particulars del seu virtuosisme l’assenyalen com un dels precursors més significatius del geni romàntic. La seva carrera de violinista, després d’alguns anys d’incomprensió a Nàpols a causa d’una certa excentricitat executiva, es desenvolupà principalment a Londres. Aquí es distingí per les seves interpretacions de les sonates de Corelli, fins llavors considerades quasi impossibles d’executar. L’aportació d’insospitades solucions tècniques als problemes plantejats demostrà la seva capacitat d’abordar la interpretació de qualsevol partitura.
Les principals formes musicals cultivades per Geminiani foren la sonata i el concerto grosso. Prengué com a models estilístics les obres de Corelli, tot i que la seva música és més cromàtica, més rica en sonoritat, més lliure rítmicament i, sobretot, més difícil d’interpretar que la del seu mestre. Escriví música per a altres instruments solistes i també dues col·leccions de peces per a clavicèmbal. Mostrà predilecció per revisar i arranjar les seves pròpies obres i, en ocasions, les d’altres compositors, especialment les de Corelli. Geminiani compongué molt poca música vocal. Només unes quantes cançons són notables per la seva raresa i perquè serviren de font d’inspiració per a variacions instrumentals d’altres compositors. En la composició de sonates seguí l’ordre establert per Corelli amb relació al nombre de moviments, normalment quatre i en la sucessió lent-ràpid-lent-ràpid. Adoptà també la pràctica de Corelli d’afegir ornaments a les sonates per a solista, però, mentre que el seu mestre ho feia en els moviments lents, ell ho feu igualment en els moviments ràpids. D’altra banda, seguí la tradició del concerto grosso basat en un esquema de quatre moviments usat per Corelli i Händel, ja que tenia més èxit a Anglaterra que no pas el nou estil del concert per a solista, en tres movimients, característic de Vivaldi i Tartini. En alguns aspectes Geminiani es mostrà més innovador que imitador, elevant la capacitat virtuosística i canviant l’equilibri sonor existent entre solista i orquestra. Part de l’atracció de la seva música rau en la qualitat expressiva, especialment en els moviments lents, i en la brillantor dels moviments ràpids. En el seu tractat teòric The Art of Playing on the Violin (1751), exposa un exemple de moviment lent de sentida expressivitat per a ser interpretat "com si semblés un discurs commovedor"; i un altre que és una fuga a tres parts, un allegro, els passatges del qual, de brillant figuració, exigeixen un gran virtuosisme. Aquestes peces il·lustren perfectament l’observació amb què Geminiani comença el seu tractat en dir que "la intenció de la música no és només complaure l’orella, sinó expressar sentiments, excitar la imaginació, interessar la ment i ordenar les passions". Qualsevol valoració general de la seva obra ha de tenir en compte diversos aspectes fonamentals, com són el reconeixement que rebé pel seu virtuosisme en el violí, el respecte que originà com a mestre, la influència que tingué en generacions de joves músics, la sòlida reputació obtinguda com a compositor i, finalment, la gran experiència demostrada com a tractadista, tot plasmant les seves observacions i indicacions tècniques en una prosa àgil i eloqüent. En la seva música i en la seva manera personalíssima de tocar el violí, Geminiani constitueix un esglaó vital en la tradició italiana des de Corelli fins a Tartini, malgrat que fou eclipsat durant la seva vida pel seu mestre Corelli i els seus contemporanis Vivaldi i Händel.
Obra
Sonates
Sonate, 12 sonates per a vl., violó, clvd., op. 1 (publ. 1716); XII Solos... compos’d by Sigr. Geminiani and Castrucci, fl./vl./clvd. (núm. 7-12 de Geminiani, publ. ~1720); XII Solos, de Mancini i arranjats per Geminiani (publ. 1727); Six Solos... compos’d by Mr Handel, sigr. Geminiani, sigr Somis, sigr Brivio (núm. 5, vl., b.c. de Geminiani, publ. 1730); Sonate, 12 sonates per a vl. i b.c., op. 4 (publ. 1739); Sonate, 6 sonates per a vlc., b.c., op. 5 (publ. 1746); Sonate, 6 sonates per a vl., b.c., op. 5, arranj. de les Sonate per a vlc. op. 5 (publ. 1746); 6 Sonates, 2 vl., vlc./clvd., arranj. de les sonates per a vl., op. 1, núm. 1-6 (publ. ~1757); VI Sonates, 2 vl., vlc./clvd., arranj. de les sonates per a vl., op. 1, núm. 7-12 (publ. ~1757)
Concertos
Concerti grossi... della prima parte dell’op. 5 d’Arcangelo Corelli, arranj. dels concerti grossi op. 5, núm. 1-6 de Corelli (publ. 1726); Concerti grossi... della seconda parte dell’op. 5 d’Arcangelo Corelli, arranj. dels concerti grossi op. 5, núm. 7-12 de Corelli (publ. 1726-27); 6 concerti grossi per a 2 vl., vla., vlc., op. 2 (publ. 1732); 6 concerti grossi... per a 2 vl., vla., vlc., op. 3 (publ. 1732); Concerti grossi... del op. 3 d’Arcangelo Corelli, arranj. dels concerti grossi op. 3, núm. 1, 3, 4, 9, 10, i op. 1, núm. 9 de Corelli (publ. 1735); Concerti grossi.. dell’op. 3, arranj. dels concerti grossi op. 4, núm. 1, 11, 2, 5, 7, 9 de Corelli (publ. 1753); Concerti grossi... delles sonate... dell’op. 4, 2 vl., vla., b.c., op. 7 (publ. 1746); The Inchanted Forrest, conjunt instr., (publ. ~1756)
Diversos
Pièces de clavecin tirées de differents ouvrages de Mr F Geminiani adaptées par luy même, instr. de teclat (publ. 1743); The Second Collection of Pieces... Taken from Different works of F. Geminiani, and adapted by himself, clvd. (publ. 1762)
Bibliografia
- Betti, A.: La vita e l’arte di F. Geminiani, Lucca 1933
- Boyden, D.D.: The History of Violin Playing from its Origins to 1761, Londres 1967
- Bukofzer, M.F.: La música en la época barroca. De Monteverdi a Bach, Alianza, Madrid 1986
- Hutchings, A.J.: The Baroque Concerto, Londres 1961
- Newmann, W.S.: The Sonata in the Baroque Era, Chapel Hill 1966
- Palisca, C.V.: La música del barroco, Víctor Leru, Buenos Aires 1978
- Tonazzi, B.: L’arte di suonare la chitarra o cetra di Francesco Geminiani, 1972