Vida
Després de dur a terme estudis de cant, violí, clavicèmbal i composició, el 1725 fou nomenat mestre de capella de l’església de Sant Francesc, a Bolonya, on fou ordenat de capellà quatre anys més tard. El 1753 assistí, a Roma, a l’èxit obtingut per la seva música, arran del qual li oferiren el càrrec de mestre de capella de Sant Pere, que rebutjà. Martini fou el teòric musical més notable de l’Europa de la segona meitat del segle XVIII, encara que això limità la seva importància com a músic i documentalista (tenia una biblioteca amb més de 17 000 volums). La seva Storia della Musica, que publicà en tres volums els anys 1757, 1770 i 1781, es caracteritza per un dualisme entre el respecte per la tradició i una tensió vers el progrés de la nova música, dualitat que persisteix en els dos llibres del fonamental tractat de contrapunt Esemplare ossia Saggio Fondamentale pratico di contrappunto sul canto fermo, editat els anys 1774-75 i considerat el manifest estètic de Martini. També com a compositor apareixen contradiccions entre els aspectes teòrics i la seva pràctica compositiva, que confirmen un perfil poc homogeni. Fou un autor principalment d’obres de música sacra -caracteritzades pel desenvolupament de les melodies i un contrapunt exemplar, dintre d’un estricte respecte de les formes-, de les quals destaquen les misses, els oratoris i els salms. Compongué també obres de música vocal profana, com cantates i àries, en les quals utilitzà versos de P. Metastasio, i peces per a clavicèmbal. Escriví així mateix uns intermezzi a l’estil de G.B. Pergolesi, però no tingueren gaire èxit.
Obra
Música vocal religiosa
Litanie atque antiphonae finales B. Virginis Mariae, 4 v., org., acomp. instr. (1734); 5 oratoris (L’assunzione di Salomone al trono d’Israello, 1734; Santa Maria de Galliera, 1734; San Pietro, 1738; Il sagrificio d’Abramo, inac., Deposizione dalle croce, perdut); 32 misses, 3 kíries, 2 glòries, 12 credos, 40 sèries del propi de la missa, prop de 25 graduals, més de 50 Responsoria Hebdomadae Sanctae, 26 magníficats, 101 introits, 5 Nunc dimittis, nombrosos himnes, seqüències, antífones, lletanies i motets
Música vocal profana
5 intermezzi (Azione teatrale, 1726; La Dirindina, 1731; L’impresario delle Canarie, 1744; Il maestro di musica, 1746; Don Chisciotte, 1746), nombroses àries, cànons, cantates i duets
Música instrumental
24 simfonies, 12 concerts, 96 sonates per a instruments de teclat, 5 sonates per a conjunt instr.