En la classificació Hornbostel-Sachs, membranòfon de percussió. En un sentit encara més ampli, qualsevol instrument constituït per una cavitat tancada per una o diverses superfícies elàstiques (cas en què l’instrument seria classificat com a membranòfon) o rígides (l’instrument seria classificat com a idiòfon) que sonen en ser percudides per un o diversos objectes relativament durs, sigui el peu o la mà de l’instrumentista, una pedra, una baqueta, etc. Segons la quantitat de membranes de què disposen, els tambors poden classificar-se en tambors d’una o de dues membranes. Entre els primers abunden sobretot els instruments de tradició no europea, com la conga, els bongos, etc., per bé que la timbala, estesa per tot Europa des de ben aviat, també n’és un bon exemple. Els tambors tradicionalment més emprats a Europa pertanyen, especialment, al segon grup. Entre molts d’altres, cal esmentar el bombo, la caixa, el tamborí, etc. Alguns organòlegs que consideren que la presència de ressonador (caixa de ressonància) no és un tret essencial dels tambors, els classifiquen en tambors amb ressonador (la majoria ho són) i tambors sense ressonador (pandero, per exemple). Les membranes són fetes d’un material elàstic, tradicionalment la pell d’un animal, tot i que més modernament solen fabricar-se d’algun material sintètic. Els sistemes per a fixar la membrana a la caixa de ressonància -o al marc, si és un tambor sense ressonador- són molt diversos i poden incloure algun mecanisme que permeti tensar més o menys la membrana. Segons que aquesta produeixi un so afinat o no, es poden classificar en tambors de so determinat (timbala) o de so indeterminat (la majoria ho són). També es poden agrupar segons la forma de la caixa de ressonància (tambors cilíndrics, cònics, etc.). Hi ha moltes maneres de subjectar l’instrument, per bé que les posicions de la membrana respecte al terra són, bàsicament, dues: horitzontal i vertical. La mida és una altra característica que cal considerar. En aquest sentit, la variació és també molt gran. Es poden trobar des de tambors molt petits, d’uns 10 cm de diàmetre o fins i tot menys, com el tamborí, fins a tambors molt grans, com el bombo, amb diàmetres de fins a 100 cm. Les possibilitats tímbriques dels tambors depenen sobretot de l’element amb què es percudeixin (mans, baquetes dures, baquetes toves, escombretes, etc.) i del lloc on es faci (al centre de la membrana, als extrems, etc.).
Instrument conegut des de molt antic per les cultures més diverses, a Occident el tambor ha estat molt sovint associat a usos militars o de comunicació. Segons J. Coromines, el terme prové del persa tabir, passant per l’àrab tanbur. Atès que es tracta d’un terme tan genèric, sovint és acompanyat d’algun qualificatiu, sigui el lloc de procedència (tambor de Provença), l’ús (tambor de falconer) o bé alguna altra indicació que serveixi per a precisar-ne els materials de construcció, la morfologia, la manera de ser tocat, etc.