Aplicada al món musical, la historiografia estudia la història de la música i els resultats de la recerca historicomusicològica. Queda al marge el problema de fins a quin punt poden ser considerades formes prèvies de la historiografia els antics debats sobre música, és a dir, les reflexions cosmològiques, matemàtiques o teològiques, així com altres relats sobre música o músics que apareixen en escrits teòrics o purament literaris de la cultura europea. Alguns escriptors medievals, basant-se en autoritats com Boeci o Isidor de Sevilla, s’encarregaren de recordar determinats moments de la música (origen, invenció, efectes). Des del final del segle XV, s’observa un lent despertar de la consciència d’historicitat dels fenòmens musicals, quan alguns autors de l’època (J. Tinctoris: Liber de arte contrapuncti, 1477) optaren pel distanciament de la tradició musical anterior immediata o, una mica després, amb la renovació que apel·lava a l’antiguitat clàssica (H. Glareanus: Dodecachordon, 1547; N. Vicentino: L’antica musica ridotta alla moderna prattica, 1555; V. Galilei: Dialogo della musica antica et della moderna, 1581).
En una fase primerenca -segle XVII-, la historiografia, moguda per una fe sense prejudicis en el progrés, es basà en la compilació de tradicions i extractes de fonts, no totes contrastades, amb la finalitat de demostrar la gran antiguitat, utilitat i esplendor de la música del moment (M. Praetorius: Syntagma Musicum I, 1615; A. Kircher: Musurgia universalis, 1690; G.A. Bontempi: Historia musica, 1695). Davant d’aquesta selecció de música històrica, en part arbitrària, la crítica, que començava a sorgir com a conseqüència de la Il·lustració, feu que les obres es fonamentessin de manera progressiva en fonts més segures i metodològicament més contrastades (M. Gerbert: Scriptores ecclesiastici de musica sacra potissimum, 3 vols., St. Blasien, 1784, obra continuada per E. de Coussemaker: Scriptorum de musica medii aevi nova series, 4 vols., París, 1864-76). Al final del segle XVIII, la historiografia assolí, per fi, un considerable grau de rigor amb obres com les que segueixen: Storia della musica, de G.B. Martini (3 vols., 1757-81); Histoire de la Musique de Dom Ph.-J. Caffiaux (~1754), que no arribà a editar-se; A General History of the Science and Practice of Music (1776), de John Hawkins; A General History of Music from the Earliest Ages to Present Periode (1776-89), de Ch. Burney; i Allgemeine Geschichte der Musik ('Història Universal de la Música', 1788-1801), de Johann N. Forkel. Aquests escrits assumeixen l’element crític desenvolupat durant la Il·lustració i conceben la música, en la seva historicitat, com el progrés cap a les grans formes tot presentant-ne el material per ordre cronològic.
El creixent interès del segle XIX per la història i el viratge romàntic cap a la música antiga (historicisme) feren traslladar el punt essencial dels esforços historiogràfics des de les exposicions generals cap a la recerca parcial, la pràctica (concerts històrics) i l’edició de la música (monuments, obres completes, edicions pràctiques). Per aquesta raó es produí un notable desenvolupament de la història del cant gregorià, de la música religiosa, la biografia, l’Antiguitat, l’Edat Mitjana, la teoria de la música, la tècnica d’edició, la notació, la història musical individual de les regions i els països, l’etnomusicologia, els instruments i la bibliografia. La historiografia d’aquesta època es mostra com un conglomerat contradictori de conceptes de la Il·lustració, el Romanticisme i l’idealisme. Per exemple, R.G. Kiesewetter (Die Verdienste der Niederländer um die Tonkunst, ’L’aportació dels holandesos a l’art universal', 1826) defineix el caràcter d’una època; C. von Winterfeld (J. Gabrieli und sein Zeitalter, ’J. Gabrieli i el seu temps', 1834) es basa en la individualitat d’un personatge històric; F.J. Fétis (Histoire générale de la musique, 1869-76) o A.W. Ambros (Geschichte der Musik, ’Història de la Música', 1862-82), en l’estudi d’un període concret; i G. Adler (Der Stil in der Musik, ’L’estil en la música', 1911), Ph. Spitta (Musikgeschichliche Aufsätze, ’Assaigs sobre història de la música', 1894) o A. Sandberger (Ausgewählte Aufsätze zur Musikgeschichte I, ’Antologia d’assaigs sobre història de la música', 1921), en l’estil. A mitjan segle XIX, el concepte d’història general, desenvolupat per Hegel, també deixà la seva empremta en la historiografia musical. Això s’observa en els escrits que consideren la música com una expressió més de l’esperit humà, o en aquells altres que fan de la música o els músics el seu objectiu principal (O. Jahn: Mozart, 1856; Fr. Chrysander: Händel, 1858). Per a Hegel, el que és determinant en la història és la seva relació amb el caràcter de l’època i la situació total del poble, no la pura simultaneïtat dels fets.
Aquesta idea determinà, com es podrà veure més endavant, el desenvolupament de la historiografia musical, especialment de la marxista. No obstant això, fou un pensament que no arribà a prosperar del tot, com posa de manifest la historiografia posterior (H. Besseler, G. Reese, H.H. Eggebrecht, M. Bukofzer, L. Finscher). Al mateix temps, alguns historiadors, com W. Gurlitt, A. Schering o E. Bücken, fent seu el pensament humanista de W. Dilthey, pensaren que l’estudi de les condicions reals de fer música podia ser superflu, i fins i tot perjudicial, si no es té en compte i s’interpreta la individualitat i l’estreta relació humana que existeix entre creació i recepció. Des del final del segle XIX, la competitivitat politicoeconòmica entre els estats nacionals europeus induí molts historiadors, com F. Torrefranca a Itàlia, H. Prunières ("Revue Musicale", 1920) a França o H.J. Moser (Geschichte der deutschen Musik, ’Història de la Música Alemanya', 1920-24) a Alemanya, a dictar judicis molt parcials, de vegades grotescos, sobre la superioritat de la música dels seus països respectius. D’altra banda, en aquesta època la recerca històrica als països germànics havia assolit una sòlida maduresa i havia estat comentada amb una metodologia científica adequada, seguint el model de les ciències històriques; fou denominada Musikwissenschaft ('ciència de la música'), i fins i tot en moltes universitats alemanyes, com la de Munic, havia rebut, ja al final del segle XIX, rang acadèmic. Amb la fundació de la revista científica "Vierteljahrschrift für Musikwissenschaft" ('Revista quadrimestral de musicologia', Fr. Chrysander, Ph. Spitta i G. Adler, Leipzig, 1885), començaren a desenvolupar-se i especificar-se noves metodologies que donaren com a resultat diverses escoles de recerca, totes elles relacionades amb l’objectiu comú d’arribar a conclusions universalment vàlides sobre el fenomen musical. Això repercutí en els treballs historiogràfics. G. Adler i els seus deixebles R. von Ficker, W. Fischer, K. Jeppesen o A. Smijers establiren, a Viena, una metodologia basada en la crítica comparativa dels estils. El seu objectiu era alliberar la recerca historicomusical de la contingència de gustos, simpaties o antipaties, dirigint els seus esforços cap a l’estudi de les grans formes. Ph. Spitta i H. Kretzschmar i els seus seguidors M. Friedländer, O. Fleischer, J. Wolf, A. Sandberger, C. Sachs, o A. Schering, a Berlín, aplicaren a la recerca historicomusical el mètode de la filologia clàssica (paleografia, hermenèutica). A Leipzig, H. Riemann i els seus deixebles G. Becking, W. Gurlitt o K. Mennicke, pensadors sistemàtics, s’inspiraren en el mètode de les ciències naturals i cimentaren els seus escrits històrics en el resultat de l’estudi sobre els fonaments harmònics i ritmicomètrics de la música. A Munic, Rudolf von Ficker obrí nous horitzons a la recerca historicomusicològica. Partint del fet que la música antiga tan sols existeix com a grafia, Von Ficker enfocà el seu treball cap a l’estudi de la relació entre grafia musical i realitat sonora. El seu deixeble, Th. Georgiades (Musik und Sprache, ’Música i llenguatge', Berlín 1954), tant a la Universitat de Heidelberg com posteriorment a la de Munic, entengué el desenvolupament de la música europea com un camp de tensió entre la música i el llenguatge, amb una primera gran etapa, des del cant gregorià fins a Palestrina, de musicalització del llenguatge, i a continuació, d’idiomatització de la música. Aquest procés culminà amb els clàssics vienesos Haydn, Mozart i Beethoven pel que fa a les grans formes, i amb F. Schubert respecte al lied.
Els anys vint del segle XX, els historiadors de la Unió Soviètica foren els primers que començaren a publicar treballs musicològics fonamentats en la idea de Marx i Engels que la humanitat té la seva història. En aquest context, el 1932 Th.W. Adorno publicà Zur gesellschaftlichen Lage der Musik ('Sobre l’estatut social de la música'). Els treballs soviètics són, en part, pràctics i preliminars de la historiografia (contrastar fonts, col·leccionar dades musicals i melodies de tradició oral). La historiografia marxista està influïda per idees com la possibilitat de transformació històrica de totes les cultures musicals existents, dels processos materials de la vida i del treball, és a dir, de la producció i la distribució del que és totalment necessari, no tan sols com a pressupòsit, sinó com a element determinant en tot procés intel·lectual. Per l’auge de les ciències socials, la historiografia d’avui -no tan sols les grans enciclopèdies, com Die Musik in Geschichte und Gegenwart ('La música en la història i en el present'), New Grove Dictionnary of Music and Musicians i Dizionario della Musica e dei Musicisti, sinó fins i tot els treballs d’història de la música- està influïda, a més de per la seva pròpia metodologia com a ciència històrica, per altres de noves agafades de les ciències socials.
La recopilació i l’estudi crític de les fonts musicals, que començaren de manera sistemàtica al final del segle XIX, amb Robert Eitner (Biographisch-bibliographisches Quellen-Lexicon der Musiker und Musikgelehrten der christlicher Zeitrechnung bis zur Mitte des 19. Jh., ’Diccionari de fonts biogràfic i bibliogràfic de músics i musicòlegs des de l’era cristiana fins a la meitat del segle XIX', Leipzig, 1900-04), han vist, en l’actualitat, ampliats els seus horitzons i metodologies amb el gran projecte internacional RISM (Répertoire International des Sources Musicales), el propòsit del qual és abraçar totes les fonts musicals existents al món. Un projecte similar, però referit a les publicacions sobre història de la música, és el RILM (Répertoire International de Littérature Musicale). L’aplicació de la informàtica al RISM i altres projectes historicomusicals obre noves perspectives i facilita la feina historiogràfica (enciclopèdies, lexicografia, bibliografia).
A Catalunya i Espanya, la historiografia musical s’inicià al segle XIX amb un escàs esperit crític, encara que amb treballs interessants com els de Josep Teixidor (Discursos sobre la historia universal de la música, Madrid, 1804), Hilarión Eslava (Breve memoria histórica de la música religiosa en España, Madrid, 1860), Mariano Soriano Fuertes (Historia de la música española desde la venida de los fenicios hasta el año 1850, Madrid-Barcelona, 1855-59), Baltasar Saldoni (Diccionario biográfico-bibliográfico de Efemérides de Músicos Españoles, Madrid, 1897), entre d’altres. Al llarg del segle XX ha experimentat un canvi i un avenç important, amb múltiples treballs realitzats cada vegada amb un esperit més crític i major rigor científic (R. Mitjana: La musique en Espagne, dins Encyclopédie de la musique, tom IV, París, 1920; G. Sunyol: Introducción a la paleografía georgiana, Barcelona, 1925; A. Salazar: La Música en la sociedad europea, Mèxic, 1942-46). En aquest ambient s’ha de destacar, sobretot, l’esforç i les nombroses publicacions de l’insigne musicòleg Higini Anglès, el qual introduí en la historiografia hispana el rigor i el mètode germànics que havia assimilat durant les seves estades a les universitats de Friburg, Göttingen i Munic. H. Anglès creà a Barcelona (1943), sota els auspicis del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC), l’Instituto Español de Musicología (instal·lat al principi a la Biblioteca de Catalunya), avui Departament de Musicologia de la Institució Milà i Fontanals, per a investigar la història de la música hispana. Al seu costat treballaren, entre d’altres, Josep Subirà (Historia de la música española e hispanoamericana, Barcelona, 1953), Josep Maria Llorens i Miquel Querol, que, juntament amb altres investigadors hispans, dirigits per Anglès, realitzaren una important tasca enciclopèdica sobre la música espanyola (H. Anglès, J. Pena: Diccionario de la Música Labor, Barcelona, 1954). Aquest últim treball està essent superat actualment per la publicació de tres grans enciclopèdies: Diccionario de la música Española e Hispanoamericana (Madrid, des del 2000), la Gran Enciclopèdia de la Música (Barcelona, des del 1999) i la Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear (Barcelona, des del 1999). A partir de la fi dels anys setanta del segle XX, el reconeixement de la història de la música com a disciplina acadèmica en moltes universitats i la fundació de la Sociedad Española de Musicología (1978) i de la Societat Catalana de Musicologia (1978) han impulsat el desenvolupament de la historiografia musical.
Bibliografia
- Eggebrecht, H.H.: Historiographie, dins Brockhaus Riemann Musik Lexikon, vol. 2, Munic 1989
- Knepler, G.: Musikgeschichtsschreibung, dins Die Musik in Geschichte und Gegenwart, vol. 6, Sachteil, Kassel 1997