Començà la seva carrera com a cantor de la catedral d’Oristany, a Sardenya. Des de l’any 1592 treballà sobretot a la Península Ibèrica, a les capelles musicals de Felip III i Felip IV de Castella. A partir del 1603 fixà la seva residència a Nàpols, on serví primer a l’església de Santa Annunziata i, des del 1610, a la capella espanyola del virrei Pedro Fernando Castrola. La seva principal aportació teòrica fou el monumental El Melopeo y Maestro (Nàpols, 1613), començat a redactar en castellà durant la seva estada a Espanya. Si bé és cert que Cerone defensà unes posicions força conservadores i que hi ha raons per a criticar una certa tendència al plagi i a les afirmacions no fonamentades, aquest tractat és valuós perquè ofereix una completa visió de la música ibèrica del principi del segle XVII. Antoni Eximeno el satiritzà en el seu escrit novel·lat Don Lazarillo Vizcardi (Madrid, 1872). Això, però, no li treu el mèrit de ser un autèntic compendi de la teoria musical anterior i d’haver exercit una forta influència en la teoria espanyola dels segles XVII i XVIII. No gaire anterior és el seu tractat Regole più necessarie per l’introduttione del Canto Fermo (Nàpols, 1609).