Vida
Fill d’un oboista i saxofonista, començà tocant l’harmònium fins que, a l’edat aproximadament de set anys, pogué disposar d’un piano. Practicà sol i aprengué les peces que escoltava la seva mare, aficionada al jazz. Cec de naixement, estudià en una escola especialitzada, on rebé classes de música. A onze anys inicià els estudis de piano amb la professora Petri Palou, i posteriorment ingressà al Conservatori de Música de Barcelona. A partir del 1946 conegué alguns músics nord-americans que treballaven a Barcelona, com Don Byas, i que practicaven l’incipient estil be-bop. Formà part del conjunt Crazy Boys i altres formacions de ball, amb els quals interpretà un ampli repertori, especialment d’origen cubà, en diversos locals de Barcelona. El 1950 creà el grup de jazz Quartet Be Bop. El 1956 feu una gira europea com a convidat de l’orquestra de Lionel Hampton i al final d’aquesta mateixa dècada actuà com a solista als festivals de jazz de Canes i San Remo. Més tard, al mateix temps que actuava als millors festivals d’Europa, treballà llargues temporades en diferents clubs de Madrid, Barcelona, Berlín i Copenhaguen, acompanyant una llarga llista de músics nord-americans, entre els quals destacaren Roland Kirk, Dexter Gordon i Kenny Dorham. D’aquesta època cal esmentar els enregistraments en directe, i també els dos LP gravats a Barcelona amb el trio A tot jazz. El 1967 actuà sol durant tres mesos al club Village Gate de Nova York. A Barcelona mantingué una certa relació amb el moviment de la Nova Cançó i col·laborà amb el debutant Joan Manuel Serrat. Els anys setanta continuà treballant per als millors clubs d’Europa, inclosos alguns de Barcelona i un dels seus preferits, la Jazz Cava de Terrassa. Alhora realitzà molts enregistraments per a la discogràfica danesa SteepleChase, entre els quals cal destacar Tête à Tete (1976) -que conté la Catalan Suite - i Tete! (1974), amb una de les versions més celebrades del tema Giant Steps. Més endavant, foren freqüents les seves gires i enregistraments als Estats Units, on era ja molt conegut pels aficionats al jazz. Cal destacar la sèrie d’àlbums amb piano sol, anomenada The Music I Like to Play, que començà a enregistrar a la meitat dels anys vuitanta per a una discogràfica italiana. Montoliu fou un músic superdotat en tots els aspectes, capaç de reproduir al teclat tot el que imaginava. Ultra el virtuosisme privilegiat, cal destacar el velat lirisme i la presència imposant amb què interpretava melodies senzilles, com mostren les versions magistrals que feu de cançons tradicionals i populars catalanes. El seu estil era una destil·lació molt personal de les millors creacions del jazz, prenent com a punt de partida la llibertat improvisadora del be-bop. Els músics i el públic nord-americans, i en general d’arreu del món, el reconeixien com un dels millors pianistes de jazz.
Bibliografia
- Jurado, M.: Tete. Quasi autobiografia, Proa, Barcelona 1998
Complement bibliogràfic
- Jurado i Ballester, Miquel: Tete, quasi autobiografia, Pòrtic; Proa, Barcelona 1998