Vida
Estudià matemàtiques i filosofia a la Universitat de Bucarest. El 1936 es doctorà a Berlín amb una tesi sobre Josquin Des Prés. Del 1939 al 1945 treballà a l’Escola Superior de Música de Munic i un cop acabats els seus estudis musicals començà a dirigir l’Orquestra Filharmònica de Berlín en substitució de W. Furtwängler, de qui després fou assistent. Tot seguit passà a dirigir d’altres orquestres alemanyes, i debutà a Londres el 1948. Compaginà aleshores les seves actuacions a Itàlia i la docència a l’Acadèmia Musical Chigiana de Siena amb els compromisos amb l’Orquestra Simfònica de l’SDR de Stuttgart, de la qual fou director convidat des del 1959. Del 1962 al 1971 assumí la direcció de l’Orquestra Simfònica de la Ràdio d’Estocolm, i després fou nomenat primer director convidat de l’Orquestra Nacional de França (1973-75). A partir del 1980 assumí el càrrec de director titular de l’Orquestra Filharmònica de Munic, que mantingué fins l’any de la seva mort. Combinà la direcció orquestral amb la composició (escriví quatre simfonies, un rèquiem, una suite orquestral i un concert per a piano, però mai no permeté que les seves obres fossin estrenades) i interpretà per primera vegada obres d’autors contemporanis com Günter Bialas i Harald Genzmer. Centrat en el repertori simfònic del Romanticisme i de la primera meitat del segle XX -rarament dirigia òpera-, Celibidache fou un home allunyat dels divismes. Després de la seva joventut rebutjà enregistrar en estudis de gravació, per això gairebé tots els seus enregistraments (molts d’ells considerats de referència per la crítica) són realitzats en directe i permeten copsar una personalitat única, que a força de repetir llargs assaigs i, consegüentment, de dirigir pocs concerts en públic al cap de l’any, aconseguí treure una sonoritat cristal·lina i perfecta, fins al punt de ser considerat un alquimista del so. El seu caràcter peculiar, imbuït del pensament Zen, causà sempre al seu voltant un cercle d’admiradors indiscutibles i de ferms detractors.
Bibliografia
- Jungheinrich, H.-K.: Los grandes directores de orquesta, Alianza Editorial, Madrid 1991
- Lebrecht, N.: El mito del maestro, ed. Acento, Madrid 1997