El caràcter suspensiu de l’antecedent (pròtasi), que queda obert, habitualment sobre la dominant, reclama el caràcter conclusiu del consegüent (apòdosi), que tanca el conjunt amb una cadència perfecta, encara que no sempre sobre la tònica inicial. Aquest cas queda ben il·lustrat en la Sonata núm. 2 en la M, opus 2 núm. 2, IV, compàs 1-8 de Beethoven. A banda de l’equilibri tonal, l’antecedent/consegüent sol presentar un paral·lelisme de motiu i una simetria mètrica, com es veu en l’exemple 1.
També pot succeir que el caràcter incomplet de l’antecedent es doni, no ja per raons harmòniques sinó per raons melòdiques, en el cas que la melodia no conclogui sobre el temps fort o sobre el 1r grau, com en l’exemple 2.
Exemple 1/ W.A. Mozart: Sonata per a piano en do m, KV 457, allegro
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Tradicionalment, l’antecedent/consegüent s’ha identificat amb les dues parts del període del Classicisme (ex. 1), però en la música medieval francesa del segle XIV ja existia aquest tipus d’organització definida per les paraules ouvert (’obert’) i clos (’tancat’). També és freqüent en la música popular com es palesa en la cançó d’El noi de la mare. El model antecedent/consegüent s’aplica habitualment a la frase o al tema, però també descriu l’equilibri i la complementarietat entre unitats formals més grans com les dues seccions d’una dansa barroca en forma binària o entre la primera secció (exposició) i la segona secció (desenvolupament i reexposició) de la forma sonata.
Exemple 2 / F.J. Haydn: Sonata per a piano en sol M, Hob XVI, /11, presto
© Fototeca.cat/ Jesús Alises