La seva forma, extensió i caràcter són molt variables. Amb tot, sovint es caracteritza per un esquema tonal inestable o modulant que no s’estabilitza fins a arribar al moviment introduït. És habitual en els moviments en forma sonata, en especial en els primers moviments de simfonies i sonates, si bé, de vegades, se’n troben precedint un finale o conjunts de variacions. Durant el Classicisme podia consistir simplement en un o diversos acords inicials (F.J. Haydn: quartets opus 71 núm. 3, opus 76 núm. 1), o en una àmplia secció dotada de contingut temàtic específic (Haydn: simfonies núm. 97, 99 i 103; W.A. Mozart: simfonies núm. 36, 38 i 39; L. van Beethoven: simfonies núm. 1, 2, 4 i 7; etc.). Tot i que ja al segle XVIII era relativament habitual fer reaparèixer dins l’obra elements de la introducció, la relació temàtica entre aquesta i el moviment o els moviments consegüents s’anà fent cada cop més freqüent al llarg del segle XIX, i s’estengué fins i tot a moviments posteriors (P.I. Cajkovskij: simfonies 4 i 5). De vegades, també s’anomena introducció el passatge instrumental o ritornello que precedeix l’entrada del solista en una ària, cançó o concert, així com el fragment instrumental que precedeix el primer acte d’una òpera quan aquesta s’inicia amb una escena coral.
f
Música