És, de fet, una cítara d’una sola corda. En els més moderns, com el descrit per Athanasius Kircher (1650), la corda resta aixecada sobre la taula harmònica superior, suportada entre dos ponts fixos, entre els quals n’hi ha un tercer de mòbil. La tensió constant de la corda es garanteix amb una clavilla d’afinació subjectada en un dels extrems de la caixa. El pont interior es desplaça sobre una escala graduada tot indicant la posició exacta, a partir de la qual es pot conèixer la llargada de la corda vibrant. En les representacions medievals, la corda, limitada per dos ponts fixos, és dividida en dues parts vibrants gràcies a un accessori extern en forma de ganivet mogut per una mà mentre amb l’altra es produeixen els sons mitjançant un plectre. Des de Pitàgores, al segle VI aC, ja s’havia utilitzat aquest aparell. Gerbert d’Aurillac, papa format a Ripoll al final del primer mil·lenni, l’incorporà de nou a la tradició occidental, probablement sota la influència dels savis cordovesos de l’època. Sovint es confon amb un instrument posterior d’arc, anomenat trompeta marina, i amb variants ortogràfiques d’alguns noms d’instruments de teclat del segle XV, com l’anomenat manicord o manecord.
m
Música
Monocord
© Fototeca.cat / Idear