Vida
És un dels principals compositors de sarsueles romàntiques. Estudià a Tudela amb Pablo Rubla, mestre de capella de la catedral, fins que el 1835 es traslladà a Pamplona, on fou alumne de J. Guelbenzu i M. García. A la capital navarresa es guanyà la vida com a professor de piano, tasca que compaginava amb els estudis de contrabaix i d’altres disciplines musicals. Els seus coneixements de contrabaix li permeteren ingressar a l’Orquestra del Teatre de Pamplona. El 1842 s’instal·là a Madrid, on treballà com a contrabaixista al Teatro del Circo i estudià al conservatori amb R. Carnicer (composició) i P. Albéniz (piano). En aquesta època inicià la seva tasca compositiva i començà a escriure crítiques musicals. El 1843 estrenà la seva Simfonia, que fou lloada per alguns crítics. L’any següent fou nomenat mestre de cors del Teatro de la Cruz i professor del Museo Matritense, i es donà a conèixer com a pianista. Les seves habilitats amb el piano sembla que eren notables -alguns asseguraven que la seva mà podia atènyer fins a una desena amb comoditat- i feu una gira per la Península, amb actuacions a Barcelona, Saragossa i València.
En aquells anys nasqueren les primeres sarsueles romàntiques. Entre elles hi ha una obra de Gaztambide, Un alijo en Sevilla, composta amb la col·laboració de F. Salas i estrenada el 1846. El 1847, després d’un viatge a París com a director d’orquestra d’una companyia de ball, s’uní a la societat artística coneguda com a España Musical, juntament amb E. Arrieta, J.M. Guelbenzu, B.S. Saldoni, J. Espín i F. Salas, entre d’altres, amb l’objectiu de crear una òpera pròpiament espanyola. La nit de Nadal del 1849 Gaztambide estrenà l’obra La mensajera, amb text de L. Olona, que s’anuncià com a òpera i que assolí un gran èxit. A partir d’aquell mateix any, amb la col·laboració de F.A. Barbieri, escriví nombroses peces teatrals per les quals perceberen drets d’autor, fet únic fins al moment en la història de la lírica espanyola.
El 1850 volgué constituir una nova societat sense cap empresari que coartés les seves decisions. Aquella societat, que Barbieri anomenà irònicament dels "set pecats capitals", era formada, a més, per F. Salas, L. Olona, F.A. Barbieri, R. Hernando, C. Oudrid i J. Inzenga, amb els quals Gaztambide arrendà el Teatro del Circo. El 1851, en col·laboració amb Barbieri, Oudrid i Inzenga, compongué Por seguir a una mujer, paròdia d’un vodevil francès i que gaudí d’una acollida notable. Després vingueren, entre d’altres, les sarsueles El estreno de un artista (1852), El valle de Andorra (1852), ambdues de gran èxit, i Un día de reinado (1854), que no tingué el favor de la crítica. El mateix 1854 estrenà un dels seus títols més emblemàtics, Catalina, sobre llibret de L. Olona i inspirat en L’Étoile du nord del francès E. Scribe. L’obra, malgrat les nombroses inexactituds històriques de l’argument, fou un èxit i és considerada una de les millors peces del compositor navarrès. El 10 d’octubre de 1856 tingué lloc la funció inaugural del nou Teatro de la Zarzuela, del qual Barbieri i Gaztambide havien estat nomenats directors musicals. El 1857 estrenà en aquest teatre Los magyares, una de les obres més ben realitzades i reeixides, i el 1858, El juramento, amb text d’Olona, una de les peces més representatives de la sarsuela romàntica i que pot ser considerada la seva obra mestra. A partir del 1865 les seves obligacions com a empresari teatral al capdavant del Teatro de la Zarzuela i del Teatro Rossini feren que es pogués dedicar menys a la composició. Fou nomenat director de la Sociedad de Conciertos el 1868, any en què la situació de crisi econòmica que vivia el país el portà a organitzar una companyia de sarsuela amb la qual provà sort a Cuba i Mèxic. Si bé les representacions a Veracruz no tingueren gaire èxit, a l’Havana fou molt ben rebut. Llavors, però, emmalaltí i es veié obligat a tornar a Madrid, on va morir.
Gaztambide aconseguí donar un estil molt personal a les formes musicals europees i sabé compaginar la qualitat amb la comercialitat. La seva obra gaudí de molta popularitat a Barcelona. En la temporada mateixa de l’estrena a Madrid, el Gran Teatre del Liceu estrenà El valle de Andorra, i el Teatre de la Santa Creu posà en escena El sueño de una noche de verano un any després de la seva estrena a la capital estatal. Gaztambide, que feu estada a Barcelona el 1858, descriví el públic barceloní com a entusiasta davant les seves obres i concretament davant les seves sarsueles, i arribà a parlar de l’existència a Barcelona d’unes condicions més aptes per a la representació de sarsueles que no pas a Madrid.
Obra
Sarsueles
Més de 44 sarsueles, entre les quals: La mensajera (1849), La picaresca (col·lab. Barbieri, 1851), Por seguir a una mujer (col·lab. Hernando, Barbieri, Oudrid, Inzenga, 1851), Tribulaciones (1851), El estreno de un artista (1852), El valle de Andorra (1852), Catalina (1854), Los comuneros (1855), El sargento Federico (col·lab. Barbieri, 1855), El amor y el almuerzo (1856), Los magyares (1857), Casado y soltero (1858), Un pleito (1858), El juramento (1858), El diablo las carga (1860), Una vieja (1860), Del palacio a la taberna (1861), Una niña (1861), ¡En las astas del toro! (1862), Las hijas de Eva (1862), La conquista de Madrid (1863), La varita de las virtudes (1868)