Una reexposició és falsa, bé per- què no té lloc en la tonalitat principal, to preceptiu d’aquesta secció (Beethoven: Sonata, opus 14, núm. 2, I, compàs 98 i següents), bé perquè, tot i estar en el to principal, queda truncada, és a dir, incompleta (Haydn: Simfonia núm. 36, compàs 67 i següents). De fet, la majoria de falses reexposicions combinen les dues característiques esmentades. D’altra banda, la falsa reexposició, que acostuma a presentar alteracions significatives en la fisonomia del tema, pot ser un recurs dramàtic per a suggerir l’arribada de l’autèntica reexposició. En aquest sentit, la proximitat entre una falsa reexposició i la reexposició pot arribar a difuminar els límits entre les dues (Beethoven: Sonata, opus 10, núm. 2, compàs 118 i següents). Tot i que acostuma a tenir lloc en els moviments inicials, també es pot utilizar en els moviments lents (Beethoven: Sonata, opus 7, II, compàs 42 i següents) o en els rondós (Beethoven: Sonata, opus 22, III, compàs 153 i següents).
f
Música