Es formà amb L. Zamora i P. Albéniz. Posteriorment ingressà al Conservatori de París, on estudià amb M. Carafa. Des del 1847 fou substitut de mestre de cor al teatre de l’Òpera Còmica de París, on conegué D.F.E. Auber, fet que li obrí les portes de les sales de concerts Pleyel, Herz i Érard. L’esclat de la Revolució feu que el 1848 tornés a Madrid, on inicià la composició de petites obres de saló i algunes obres simfòniques. Col·laborà amb el grup de C. Oudrid, F. Asenjo Barbieri, R. Hernando i J. Gaztambide en la composició de sarsueles com ara El campamento (1851), el seu primer gran èxit, o ¡Si yo fuera rey! (1862), que també obtingué un gran ressò. Les obres posteriors no aconseguiren una gran popularitat, llevat d'A casarse tocan (1877), i es dedicà per complet a les seves tasques docents a l’Escola Nacional de Música, on era professor de cant. També escriví articles de crítica musical. Redactà l'Escuela de canto i unes interessants Impresiones de un artista en Italia (1876). Els seus peculiars interessos musicogràfics el portaren a emprendre algunes transcripcions de les Cantigas d’Alfons X, a fer conferències sobre la música popular i a escriure una obra fonamental al seu temps, Cantos y bailes populares en España (1888-90). Tot i que no fou un autèntic etnomusicòleg, el seu treball fou pioner en aquesta disciplina.