Vida
Es formà al costat de Juan del Monte. La seva primera destinació coneguda fou Salamanca, on es dedicà a l’ensenyament. Cap al 1472 marxà a Bolonya, ciutat on prosseguí la seva activitat docent. Establert a Roma el 1484, encara hi residia el 1491 i segurament hi morí. La seva contribució fonamental a la teoria musical renaixentista és el tractat en llatí Musica practica, del qual es feren dues edicions a Bolonya el 1482. Es tracta d’un dels tractats teòrics més originals de la seva època i de tot el Renaixement. Les seves idees posaren en qüestió moltes de les teories musicals que, al final del segle XV, semblaven inamovibles i eren comunament acceptades per la major part de teòrics. En concret, mostrà la seva oposició a les autoritats de S. Boeci i Guido d’Arezzo amb l’objectiu de simplificar la teoria i fer-la més pròxima a la pràctica musical i als intèrprets.
Una de les seves contribucions fonamentals fou la proposta d’un nou sistema de solmització molt allunyat d’aquell en ús des de Guido d’Arezzo. La seva crítica del sistema d’afinació vigent obrí la porta a les especulacions dels teòrics de les noves generacions. Fou el primer que defensà un sistema d’afinació basat en el temperament igual, i el responsable d’un càlcul més modern dels intervals que permeté el desenvolupament del sistema harmònic modern. Les seves posicions foren el blanc de nombroses crítiques de teòrics més tradicionals com John Hothby i, especialment, Franchino Gaffurius, el qual, ja al principi del segle XVI, mantingué una forta controvèrsia amb els seguidors de Ramos. Per a la difusió de les seves teories fou molt important la tasca del seu deixeble Giovanni Spataro.
Bibliografia
- Terni, C., ed.: Música Práctica de Bartolomé Ramos de Pareja, 2 vols. (facsímil, edició, traducció i estudi), Joyas Bibliográficas, Madrid 1983