En un principi volia dedicar-se a les arts plàstiques però, atret des de sempre per la música, les abandonà. Després de completar els seus estudis musicals al Conservatori de Ginebra, començà a treballar-hi com a professor. Al llarg dels anys trenta del segle XX anaren apareixent les seves primeres publicacions, en les quals explicà les seves idees sobre la presència de potencial musical en totes les persones i la manera de fomentar-ne el desenvolupament des de la infantesa. Entre les seves obres es poden esmentar Nouvelles idées philosophiques sur la musique, Les bases psychologiques de l’éducation musicale, L’oreille musicale, Le rythme musicale, La valeur humaine de l’éducation musicale, L’éducation musicale nouvelle i Introduction a la musico-thérapie.
El mètode Willems
El mètode pedagògic per a l’ensenyament de la música de Willems es basa en una sèrie de conceptes de caràcter psicològic i filosòfic, els quals es poden resumir en la convicció fonamental que existeix una relació íntima entre l’ésser humà, l’Univers i la música. La didàctica musical ha de partir del model que representa l’aprenentatge de la llengua materna. Des dels quatre anys, aproximadament, tots els infants (tant si mostren aptituds per a la música com si no) han de rebre una educació que els permeti desenvolupar l’oïda i el sentit del ritme. Aquest aprenentatge inicial té un valor intrínsec per a la formació integral de la persona, i no solament com a introducció al llenguatge musical i a la futura pràctica amb l’instrument o la veu. Per a assolir una vivència intensa i plenament conscient dels fenòmens musicals se cerca la participació activa dels alumnes, els quals han d’adquirir gradualment un coneixement del so musical i dels seus paràmetres i valors sense recórrer a metàfores o comparacions extramusicals. Els elements bàsics de l’audició (sons, intervals, escales, melodies, etc.) són copsats primer de manera instintiva per a donar pas, després, a una percepció integrada en què intervenen factors espirituals i que dona lloc al desenvolupament d’una veritable oïda musical. Willems dona a la cançó un paper essencial: per exemple, aquelles melodies en què destaca un determinat interval poden servir per a l’aprehensió d’aquest interval com una cosa viva i no com una dada teòrica.
L’aprenentatge de l’instrument ha d’adquirir també una dimensió de vivència integral, relacionant la posició i les accions corporals amb l’actitud vital del músic. La improvisació i la pràctica de tocar melodies o peces d’oïda té també una importància cabdal.
El mètode Willems, tot i que no ha tingut una gran difusió, avui dia és usat per un bon nombre de pedagogs musicals. A més, diverses societats d’abast internacional es dediquen a difondre’l i a formar professors que puguin portar-lo a la pràctica. No sols s’ha aplicat a l’ensenyament general o musical, sinó també al treball amb infants o adults discapacitats.