Amb Èsquil i Sòfocles, del qual fou contemporani i competidor, és considerat un dels tres grans poetes tràgics de l’era clàssica. Eurípides participà activament en la renovació dels gèneres i les tècniques musicals que tingué lloc a la Grècia del segle V aC i que formava part de l’evolució general de totes les arts, bé que en el cas de la música anava molt lligada a la poesia i a les arts escèniques. És lògic, doncs, que Eurípides difongués el nou estil a través de les seves tragèdies. En els textos de les divuit obres conservades, sobre un total d’unes vuitanta, les referències musicals són molt nombroses i de mena diversa. Cal destacarne Medea, Andròmaca, Les Suplicants, Les Troianes, Ifigènia a Tàurida i Ió i Orestes. En aquests textos apareixen des del simple esment d’instruments musicals fins a qüestions de preceptiva que l’autor posa en boca dels personatges, com també lloances a l’art musical i analogies dels sons d’instruments o corals amb personatges i amb estats d’ànim. D’altra banda, per tal de remarcar certs moments de l’acció dramàtica, determinats fragments devien ser cantats pels actors o pel cor. En suport d’aquesta hipòtesi, un dels pocs testimonis de notació musical hel·lènica és, precisament, un fragment de papir amb part del text de la tragèdia Orestes destinat a ser cantat. Sembla que la influència d’Eurípides fou decisiva en la introducció del cromatisme en la tragèdia, que fins aleshores s’havia limitat a utilitzar els sistemes enharmònic i diatònic. Les innovacions d’Eurípides i altres poetes grecs tingueren l’oposició de literats i filòsofs d’idees més conservadores, entre els quals destaca, per la seva mordacitat i per la particular animadversió que sentí per Eurípides, Aristòfanes. La seva sàtira Les granotes ha restat com un exemple perdurable d’invectiva burlesca; pel que fa al vessant específicament musical, en aquesta obra Aristòfanes ridiculitza, tot parodiant-los, determinats procediments de cant i declamació freqüents en les obres d’Eurípides.