L’ús del terme és freqüent des del principi del segle XIX, tot i que també ha estat aplicat a algunes obres per a teclat amb títols descriptius del final del segle XVIII o anteriors (F. Couperin, C.P.E. Bach, J.Ph. Rameau, etc.). La seva imprecisa utilització pràcticament no distingia entre peça de caràcter i música programàtica, i s’aplicava a simfonies de batalla, obertures de caça i qualsevol altre exemple de pintura sonora (petites peces instrumentals amb títols descriptius). La majoria de les peces de caràcter romàntiques apareixien en col·leccions anomenades Handstücke ('Peces de mà'), Kinderszenen ('Escenes infantils'), Albumblätter ('Fulls d’un àlbum'), Bagatelles, Nocturnes, Impromptus, Intermezzi, Capriccios, Rhapsodies, Eclogues o Novelleten. Els primers exemples per a piano són del final del segle XVIII: Charakteristische Klavierstücke ('Peces de caràcter per a piano'), de G.C. Füger, i La malade, de C.F. Zelter; exemples amb intencions pedagògiques són els Estudis característics, de J.B. Cramer (opus 70), i l’opus 95 d’I. Moscheles; entre les més conegudes hi ha les set Charakterstücke ('Peces de caràcter'), opus 7, de F. Mendelssohn, i les Davidsbündlertänze ('Dansa dels seguidors de David'), opus 6, de R. Schumann; les sis de B. Smetana a Rêves (1875) i les Impressions característiques, opus 103, de J. Sibelius; amb títols descriptius, són exemples que amplien l’abast expressiu de la peça de caràcter a escenes socials i literàries.
f
Música