balada

f
Música

A partir del segle XVIII, composició poeticonarrativa, de to popular i contingut llegendari o històric, sigui de procedència tradicional i folklòrica, de creació sàvia, o inspirada en el poble.

Per extensió, composició vocal sobre textos de balades, amb acompanyament instrumental, o composició purament instrumental inspirada més o menys directament en algun d’aquests textos. Per bé que poetes anglesos com William Wordsworth o Samuel Coleridge intervingueren decisivament en la seva evolució com a gènere poètic -al costat d’alemanys com J.G. von Herder (el gran precursor), Goethe, Schiller, Heine, Rückert, etc.-, des del punt de vista musical la balada és un gènere quasi exclusivament alemany. Els seus precursors foren, entre altres, Johann Friedrich Reichardt (1752-1814) i Carl Friedrich Zelter (1758-1832), tots dos de la segona Escola de Berlín. Amb tot, el compositor de balades més important del segle XVIII fou Johann Rudolf Zumsteeg (1760-1802), que influí decisivament en F. Schubert (1797-1828), el qual convertí la balada en un gènere independent dins el lied. El gran creador, i sobretot el més prolífic, de balades del segle XIX fou Carl Loewe (1796-1869). Altres autors com R. Schumann, J. Brahms i H. Wolf feren importants aportacions al gènere. Cap a mitjan segle XIX, aparegué l’anomenada balada coral, que substituïa o afegia al cantant solista el cor mixt, sempre amb acompanyament instrumental. F. Mendelssohn, per exemple, n’escriví una per a solistes, cor i orquestra. Igualment, alguns compositors començaren a publicar obres purament instrumentals, quasi sempre per a piano, amb el títol de balada. El caràcter d’aquestes obres, inspirades més o menys directament en textos poètics, és essencialment narratiu i llegendari. Entre els compositors que han escrit balades instrumentals destaquen Chopin, Brahms, Grieg i Liszt.