Entre el 1651 i el 1654 fou nen cantor al cor de la Capella Júlia del Vaticà, on fou deixeble del mestre de capella Orazio Benevoli. Entre el 1675 i el 1678 fou mestre de capella de diverses esglésies a Roma i també a Messina. Es traslladà a París el 1678 i esdevingué una figura important en la controvèrsia originada contra el monopoli exercit per J.B. Lully i en benefici del reconeixement de la música italiana. Aconseguí el suport de Lluís XIV, que el nomenà superintendent de música de la reina, i també dels aristòcrates més influents, que feren possible que la seva pastoral italiana Nicandro e Fileno s’interpretés el 1681. Les intrigues cortesanes feren que es rebutgés la seva sol·licitud de la plaça de vicemestre de capella de la cort, càrrec que fou concedit a un músic mediocre. El 1683 morí la seva protectora, la reina Maria Teresa. Perduts els seus contactes i el seu càrrec a la cort, la seva influència en l’ambient musical parisenc anà disminuint. Malgrat tot, els concerts d’oratoris que organitzà al convent dels teatins obtingueren un èxit notable, com també la seva òpera Orontée (1688). L’any 1694 tornà a Roma i substituí F. Beretta com a director de la Capella Júlia. Tot i que sempre es mantingué molt lligat a la tradició italiana, sabé adaptar-se al gust francès i la seva escriptura instrumental revela la influència de Lully. Compongué també cantates, motets, una missa i un magníficat, aquestes dues darreres obres a dos cors.