H. Purcell: Dido and Aeneas, núm. 3, ‘Ah! Belinda’, fragment
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Un ground (o ground bass) acostuma a presentar valors llargs, unes dimensions, tot i que variables, no gaire extenses, una direcció melòdica descendent i un final caracteritzat per un gir clarament cadencial (vegeu exemple). La repetició constant del ground no exclou algunes modificacions com ara el canvi de mode o de to (H. Purcell: Dido and Aeneas, núm. 3, ‘Ah! Belinda’, compàs 45 i següents). D’altra banda, tot i que l’ús d’un ground pugui originar unes variacions (variació) i acostar-se molt a la xacona o a la passacaglia, no sempre és així. En particular, en la música vocal, la veu superior presenta un perfil irregular amb dissenys melòdics els límits dels quals travessen els dels grounds (vegeu exemple), compensant així la repetició mecànica d’aquests últims. Ocasionalment, ground també pot fer referència a un ostinato constituït per una progressió harmònica formada per un baix i una o diverses veus superiors.
El terme ground fa referència fonamentalment al repertori anglès del final del segle XVI i el segle XVII, període en què aquest gènere fou molt conreat, tot i que la paraula ground no sempre aparegués en els títols de les obres. Inicialment, però, ground (en anglès ‘fonament’, ‘base’) designava un baix que constituïa el sostenidor d’una composició, sense fer referència al fenomen repetitiu. Més endavant, amb W. Byrd (My Lady Nedell’s Ground), adquirí el caràcter d’ostinato, i en l’obra de J. Blow i, molt especialment, de H. Purcell, assolí la plenitud. D’altra banda, al segle XVII, les improvisacions sobre un ground executades pels intèrprets de viola de gamba foren conegudes com a divisions. Ja al segle XX, compositors anglesos com B. Britten recuperaren el ground en obres com Peter Grimes, opus 33 (‘Passacaglia’) o The Rape of Lucrecia, opus 37 (‘Alla marcia grave’).
Bibliografia
- Miller, H.M.: Henry Purcell and the ground bass, "Music and Letters", núm. 29, 1948