Similar al de la follia o el passamezzo antic, aquest esquema es basava en l’estructura III-VII-i-V-III-VII-i-V-i, distribuïda isomètricament o bé alterada rítmicament per afegiment d’altres notes o acords. Sovint presentava ritornelli entre les seves repeticions. L’ús de l’expressió aria della romanesca per G. Frescobaldi i d’altres suggereix que fou bàsicament una aria per cantare.
Es desenvolupà especialment a Itàlia i Espanya, sense que es pugui esbrinar la seva procedència. El terme apareix per primer cop el 1546 en una col·lecció per a llaüt de M. Phalèse i en els Tres libros de música d’A. Mudarra, on es troba el títol Romanesca, o Guárdame las vacas, en referència a la sèrie de variacions que el 1538 escriví Luis de Narváez i on ja és present l’esquema harmònic característic. Aquest esquema també havia estat utilitzat en altres obres de la primera meitat del segle XVI, com ara algunes de les gallardes d’Attaignant del 1530.