Encara que també s’ha utilitzat per a obres vocals amb acompanyament o sense, en l’actualitat la denominació més habitual per a una peça per a tres cantants és tercet. Al principi, la paraula trio significà pròpiament un tipus d’escriptura -representada, entre molts altres exemples, per nombroses simfonies a tres veus obligades de J.S. Bach (les Invencions a tres veus)- en la qual les tres parts de la polifonia tenen la mateixa importància. Això no vol dir, però, que tinguin el mateix caràcter ni que comparteixin el mateix material: un arranjament freqüent és el de dues veus superiors i un baix, com és característic de la sonata en trio, si bé són possibles altres disposicions (vegeu el Trio super Nun komm’ der Heiden Heiland, BWV 660, de J.S. Bach, per a dues parts de baix i el coral a la veu superior). Les combinacions més habituals de trio en la literatura clàssica i dels segles XIX i XX són la de trio de corda (sovint violí, viola i violoncel) i la de trio amb piano (piano, violí i violoncel). Però se’n poden trobar moltes altres, algunes de les quals són usades solament en obres particulars: diverses combinacions d’instruments de fusta o metall (per exemple, el Trio per a dos oboès i corn anglès, opus 87, de L. van Beethoven), piano, viola i clarinet (W.A. Mozart: KV 498), clarinet, corno di bassetto i piano (F. Mendelssohn: opus 113 i 114), violí, trompa i piano (J. Brahms: opus 40), clarinet, violoncel i piano (Brahms: opus 114), etc.
m
Música