El nom acostuma a utilitzar-se principalment per a les composicions per a cinc instruments del repertori clàssic, romàntic i modern, o per als conjunts de cinc cantants solistes en òperes. Composicions vocals i instrumentals renaixentistes o barroques escrites ’a cinc’ (com nombrosos madrigals, motets, fantasies per a grups de violes, etc.) podrien ser anomenades també quintets, però no és usual de fer-ho. Entre les formacions de quintet instrumental estandarditzades tenen especial importància el quintet de corda (dos violins, viola, violoncel i un cinquè instrument variable), el quintet amb piano i el quintet de vent.
En el quintet amb piano, aquest instrument s’afegeix als quatre components normals d’un quartet de corda, encara que hi ha excepcions, com ara el conegut Quintet ’La truita', D 667, de F. Schubert, escrit per a piano, violí, viola, violoncel i contrabaix. Com altres gèneres de la música per a piano i cordes, el seu origen històric es troba en la sonata en trio barroca, però també ha de tenir-se en compte la seva relació amb els concerts per a piano i orquestra (alguns dels concerts de W.A. Mozart admeten ser interpretats com a quintets suprimint les parts de vent i utilitzant un instrument per cada part de corda). Durant la segona meitat del segle XVIII es publicaren nombrosos quintets amb instrument de teclat o piano (quintets per a orgue i cordes d’Antoni Soler, per exemple), entre els quals destaquen els de L. Boccherini i J.C. Bach. Al segle XIX aparegueren les obres més destacades del repertori, amb quintets de R. Schumann, J. Brahms, A. Dvorák, C. Franck o G. Fauré. Al XX cal esmentar les obres de D. Šostakovič, F. Schmitt o D. Milhaud, i també el moviment per a quintet amb piano d’A. Webern.
El quintet de vent és format normalment per flauta, oboè, clarinet, fagot i trompa. És una formació sorgida a partir del segle XIX amb les obres d’A. Reicha o F. Danzi. Al segle XX destacaren les obres d’A. Schönberg, C. Nielsen, E. Carter, R. Gerhard, D. Milhaud o H.W. Henze. Durant el XVIII es manifestà també el gust per formacions heterogènies, com les que sorgeixen de situar un instrument de vent com a complement d’un grup de cordes, encara que també es troben quintets mixtos de molts tipus. El Quintet amb trompa de Mozart o el seu magnífic Quintet amb clarinet (una formació que ha donat altres obres mestres com el de J. Brahms) en són mostres. Existeixen també quintets per a piano i instruments de vent. Una vegada més, fou una obra de Mozart (KV 452) la que donà importància històrica a la formació, utilitzada per compositors posteriors, entre ells Beethoven (Opus 16, un clar intent d’emular la peça mozartiana).
Entre altres formacions de quintet pot esmentar-se el de metall, sovint amb dues trompetes, dues trompes i un trombó. Al segle XX es constituïren nombrosos quintets d’instruments iguals o de la mateixa família (de guitarres, de flautes, etc.), però no acostumen a disposar d’un repertori que els faci comparables en importància als grups estandarditzats.
Els números de conjunt per a solistes en una òpera es reserven quasi exclusivament als personatges principals. Per això, quan hi apareix un quintet, es tracta sense excepció d’un número central que uneix els protagonistes en una situació de la màxima importància dramàtica. Els que es troben en Così fan tutte de Mozart (Sento, o DioiDi scrivermi ogni giorno, acte I), en Carmen de G. Bizet (Nous avons en tête une affaire, acte II) i en Els mestres cantaires de R. Wagner (Selig, wie die Sonne, acte III) poden destacar-se entre els exemples suprems de quintets operístics.
Bibliografia
- Soler i Ramos, Antoni
- Gerhard i Ottenwaelder, Robert
- Anglès i Pàmies, Higini: Sis quintets per a instruments d’arc i orgue o clave obligat, Institut d’Estudis Catalans, Biblioteca de Catalunya, Barcelona 1933