Encara que quasi sempre hi ha dos violins, una viola i un violoncel (és a dir, els components habituals d’un quartet de corda), el cinquè instrument pot ser una segona viola (com en els quintets de W.A. Mozart), un segon violoncel (com en el Quintet en do M, D 956, de F. Schubert) o, més rarament, un contrabaix (com en l'Opus 77 d’A. Dvorák).
Com altres gèneres de cambra per a cordes soles, en el seu origen no es pot distingir l’escriptura pròpia d’un quintet de la d’una orquestra de cordes amb cinc parts. Durant el període barroc, l’escriptura a cinc veus per a les cordes havia estat sovint la norma per a diversos compositors (J.B. Lully, per exemple). Els primers quintets de corda en un estil de cambra indiscutible poden haver estat els de L. Boccherini (amb dos violoncels, sens dubte perquè ell mateix era violoncel·lista). Altres compositors, com M. Haydn, escriviren quintets (amb dues violes), però el gènere consolidà la seva importància amb les obres mestres de Mozart. Encara que aquest compositor mantingué de forma ocasional la tendència a tractar el grup com un duet de solistes (primer violí i primera viola) acompanyat per un trio, en els seus quintets de maduresa (KV 515, 516, 593 i 614) creà textures tan diferenciades i elaborades com ja era normal en els seus quartets i en els de J. Haydn. A part de l’escriptura de duo concertant ja esmentada, poden trobar-se passatges en què el primer violí és tractat com a solista amb un llenguatge brillant (KV 515, darrer moviment), diàlegs entre primer violí i primer violoncel (KV 515, compassos inicials), efectes antifonals entre les cordes agudes i les greus (KV 516, primer moviment, compassos inicials) i una veritable i complexa polifonia a cinc veus (KV 516, primer moviment, compàs 170 i següents).
L. van Beethoven escriví un únic quintet de corda (Opus 29 en do M, amb dues violes), que no és una de les seves obres més conegudes, malgrat que mereixeria ser-ho. El primer moviment representa un dels primers casos en què Beethoven evità la modulació a la dominant per a establir una relació de tercera en el segon grup temàtic. L’original Finale testimonia l’actitud diferent del compositor clàssic quan s’enfronta al quintet en lloc del quartet: la textura quasi orquestral i de clars trets romàntics de la idea inicial (acompanyament en trèmolo i pianissimo) és ben bé impensable en un quartet beethovenià. Els quintets opus 4 i 104 són transcripcions d’obres anteriors. Beethoven escriví també per a quintet de corda la Fuga, opus 137.
La darrera obra de cambra de F. Schubert, el Quintet en do M, D 956, és la joia suprema del repertori de quintet de corda amb dos violoncels. En certs moments, la seva textura adquireix una calidesa molt adient amb el lirisme schubertià (moviment paral·lel dels violoncels en el segon tema del primer moviment, per exemple). Pot recordar-se també l’originalíssima escriptura de la secció inicial de l'adagio (en mi M): una melodia en el segon violí harmonitzada en moviment paral·lel per la viola i el primer violoncel, amb el pizzicato del segon violoncel com a baix, sobre la qual plana la part de primer violí, quasi com una improvisació.
Els dos quintets de F. Mendelssohn (opus 18 en la M i opus 87 en si ? M) foren escrits per a una formació amb dues violes. El primer, contemporani de l'Octet, opus 20, comparteix molt de l’entusiasme jovenívol d’aquest malgrat que l'Intermezzo estigui dedicat a la memòria del seu amic mort Eduard Rietz. El segon quintet és obra dels darrers anys de la seva vida i hi destaca el contrast entre l'andante scherzando (segon moviment) i el profund adagio e lento que el segueix.
El Quintet en fa M, d’A. Bruckner, és la seva única obra de cambra important i té un interès molt especial pel fet que el compositor hi mantingué els mateixos tipus de moviments i trets estilístics que en les seves simfonies. Els quintets de corda més reeixits del segle XIX són segurament els dos de J. Brahms, escrits -com el de Bruckner- per a la disposició amb dues violes, malgrat que el seu primer intent en el gènere fou amb dos violoncels (amb una obra que acabà esdevenint el Quintet amb piano, opus 34). L'Opus 88 en fa M consta només de tres moviments, tot i que el segon, amb els seus canvis de tempo, uneix les característiques d’un temps lent amb les d’un scherzo. Destaca la fuga del Finale, probablement inspirada en el darrer moviment del Quartet, opus 59, núm. 3 de Beethoven. L'Opus 111, en sol M, és una obra brillant que assoleix en molts moments un caràcter orquestral. Entre altres quintets del segle XIX cal recordar els d’A. Dvorák, el qual, a més del que ja ha estat esmentat, compongué amb la formació de dues violes el seu Opus 97 en mi ? M, una de les obres més importants de la seva etapa americana. Com altres gèneres de la música de cambra dels períodes clàssic i romàntic, el quintet de corda no fou gaire conreat al segle XX. D. Milhaud, R. Vaughan Williams o B. Martinu són alguns dels compositors més importants que han escrit per a aquest gènere en aquest segle.