Popular ja des del Renaixement, la seva forma més representativa és la de l’enamorat cantant sota la finestra de la seva estimada, tal com posteriorment exemplificà Mozart en l’ària "Deh, vieni alla finestra" de l’òpera Don Giovanni. Des del segle XVIII, el terme serenata designa també una obra instrumental amb diversos moviments -habitualment entre cinc i set, tot i que n’hi ha de més- a cavall entre la suite i la simfonia, ja que els diferents moviments que la formen alternen els propis de la suite, és a dir, temes de dansa -sovint alegres i d’entreteniment-, i els de la sonata clàssica. Tot i que des del punt de vista formal la serenata instrumental no guarda relació amb la vocal originària, també era concebuda per a ser interpretada al vespre i a l’aire lliure. Els moviments inicial i final acostumen a ser una marxa que dona pas a l’entrada i la sortida dels músics. També és habitual que un o més moviments siguin en forma de minuet. Pel que fa a la instrumentació, la serenata era composta originàriament només per a instruments de vent. Aviat, però, ho fou per a grups instrumentals de formació molt variable, fins i tot per a corda sola o per a formacions de cambra amb instrument solista o sense. J. Haydn i W.A. Mozart foren els principals autors de serenates durant el Classicisme. Al Romanticisme destaquen sobretot J. Brahms, A. Dvorák i P.I. Cajkovskij. El caràcter distès i d’entreteniment de la serenata clàssica i el fet que s’interpretés originàriament al vespre afavoriren l’ús indistint d’altres paraules per a designar-la, com divertiment o nocturn -sense cap relació amb el nocturn romàntic de caràcter introvertit i intimista, el màxim exponent del qual fou F. Chopin-. El terme cassació també serveix per a designar més o menys el mateix.
f
Música