Es formà a Berlín amb K. von Wolfurt i acabà els estudis, després de la guerra, amb J. Rufer i B. Blacher (1946-51), mentre treballava a Ràdio Berlín. A partir del 1957 s’establí a Detmold com a professor de composició. Obtingué nombrosos premis i fou membre de les acadèmies de les arts d’Hamburg i del Berlín Oest. Si bé inicialment militava en l’avantguarda musical, posteriorment desenvolupà un estil més suau i de caràcter romàntic, també en el conreu de l’òpera, fluctuant entre les propostes de H.W. Henze i la radicalitat de K. Stockhausen o A. Reinmann. El seu llenguatge plenament serialista durant els anys cinquanta s’enriquí amb l’ús de l’electroacústica. De la seva producció cal citar Die Zwitschermachine ('La màquina de refilar', 1950) o el Concert per a violoncel (1957). Entre les òperes destaquen Die Raüber ('Els bandits', 1952/56), Figaro lässt sich scheiden ('Fígaro es divorcia'; Hamburg, 1963) o Das Mädchen aus Domrémy ('La donzella de Domrémy'; Stuttgart, 1976). També escriví algunes simfonies i concerts, sense oblidar la música religiosa o la de cambra.