Realitzà els estudis musicals amb E. Bagdasarian i, després, al Conservatori de Yerevan amb L. Sarjan (1960-65). En aquest centre ensenyà posteriorment anàlisi de la música contemporània i composició, i el 1991 se’n feu càrrec de la direcció. Ha buscat nous desenvolupaments per a les monodies religioses antigues i la música tradicional armènia, a la qual ha dedicat intensos estudis. Això el conduí al principi cap a fórmules d’estil neoclassicista —Partita (1965)—, però ben aviat adoptà tècniques serialistes i dodecatòniques. Algunes de les seves obres mostren un buscat equilibri entre petits grups de notes i el silenci, molt en la línia oberta per A. Webern. Amb tot, també ha utilitzat els mètodes de concentració i expansió sonora de P. Boulez. Del seu catàleg cal destacar els concerts per a violoncel (1976), per a violí, violoncel i orquestra (1978), el ballet La reina de les neus (1988) i el Postludi (1993).