En la classificació Hornbostel-Sachs, cordòfon compost tipus llaüt amb mànec. Els instruments de majors dimensions es desenvoluparen a Itàlia, Alemanya i Espanya des del final del segle XVII, i es donaren a conèixer també amb el nom de mandora, pandora, bandúrria i, els més petits, mandolina. Constaven d’una caixa de ressonància bombada, mànec amb quatre cordes dobles (ordres) i diapasó dividit en nou trasts. Les primeres mandoles es tallaven d’un sol bloc de fusta, però a partir del segle XVII es construïren mitjançant la unió de diferents peces, i el nombre d’ordres s’incrementà fins a cinc. A mesura que anà avançant el segle es fabricaren mandoles de diferents mides, a les quals s’afegí cordes més greus, fins a arribar a nou ordres. Entre els compositors que dedicaren obres a la mandola destaquen Giuseppe Antonio Brescianello (~1690-1758) i Johann Georg Albrechtsberger (1736-1809). A part de la música solista, fou àmpliament usada per a realitzar baix continu: G.P. Telemann la utilitzà profusament en les seves cantates sacres. Altres membres de la mateixa família són: la mandola contralt i tenor, el mandocello (afinat una octava més greu que la contralt) i el mandolone (un baix especial dels segles XVIII i XIX).
f
Música