El text grec apareix ja en les Constitucions Apostòliques (segle IV) com a himne de l’ofici matinal, lloc que ha conservat en la litúrgia bizantina. La primera versió llatina és del 690, bé que no entrà a formar part de l’ordinari de la missa romana fins al segle IX. El text comença amb el cant dels àngels ('Glòria a Déu a dalt del cel i a la terra pau als homes que ell estima') que anuncien el naixement de Crist (Lluc 2, 14); la resta són aclamacions, entre les quals s’insereixen diverses súpliques. L’estructura de l’himne és trinitària: després del cant angèlic, es lloa el Pare, se suplica el Fill, el qual és glorificat amb l’Esperit Sant. En la missa romana es canta els dies de festa i els diumenges, llevat dels d’advent i quaresma. Probablement la melodia més antiga és la núm. XV de l’ordinari: essencialment salmòdica, és recitada en la, puja al si en els accents i acaba en mi, en una fórmula pròxima a la del quart mode de la salmòdia. L’entonació (Gloria in excelsis Deo) sempre és reservada al celebrant.
f
Música