Dies irae - W.A. Mozart: Rèquiem KV 626, III Dies irae (fragment)
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Era cantat després del tractus. Aquesta posició anòmala -les seqüències es cantaven després de l’al·leluia- demostra la tardana incorporació a la litúrgia de difunts. Compost probablement per al primer diumenge d’advent, fou inclòs a la missa de difunts en els missals franciscans (segurament al segle XIII per obra de Tomàs de Celano, que en podria haver redactat l’estrofa final) i, més tard, passà al missal romà. Fou suprimit pel concili II del Vaticà, i ha restat com a himne ad libitum per a l’ofici diví de les fèries de la darrera setmana de l’any litúrgic. Conté una descripció impressionant i dramàtica del judici final. La melodia gregoriana, quasi sil·làbica, consta de tres motius principals que es repeteixen, cadascun dels quals correspon a una estrofa de tres versos; el conjunt dels tres motius és repetit dues vegades; al final, el darrer motiu no es repeteix i acaba amb una estrofa (Lacrimosa) de quatre versos en una invocació (Pie Jesu). Conservada en gregorià, malgrat la introducció de la polifonia en la missa de difunts (no és considerat per cap dels polifonistes del segle XVI), més tard, sense relació amb els temes gregorians, esdevingué el centre dramàtic de les misses de rèquiem (F. Durante, W.A. Mozart, L. Cherubini, G. Donizetti, H. Berlioz, R. Schumann, F. Liszt, G. Verdi, A. Bruckner, C. Saint-Saëns, A. Dvorák, G. Fauré). El tema gregorià ha inspirat diverses composicions: Totentanz (’Dansa dels morts’) de F. Liszt, Danse macabre de C. Saint-Saëns, Simfonia fantàstica d’H. Berlioz, la Segona simfonia d’A. Khacaturjan, o el Paradise Lost de K. Penderecki.