Exemples 1 i 2
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Al segle XII, el terme llatí discantus, format a partir de la paraula diaphonia (diafonia), designava la tècnica polifònica consistent a afegir una veu, anomenada també discantus, a una veu que feia un cant pla, anomenada cantus. Aquesta tècnica privilegià la relació homorítmica o nota contra nota i el moviment contrari (ex. 1). En el repertori polifònic de l’Escola de Sant Marçal, el terme discantus descriví aquelles seccions en què les veus presentaven una activitat rítmica similar, ja fos nota contra nota o melisma contra melisma, mentre que el terme organum, que seguia donant nom a tota la peça, feu referència a aquelles seccions en què les veus presentaven un estil melismàtic o florit (ex. 2). Així doncs, la diferència entre l’estil organum i l’estil discant depengué de la proporció d’activitat rítmica mantinguda entre les veus.
Exemples 3 i 4
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
En el repertori de l’Escola de Notre-Dame, la secció d’organum seguí presentant un estil melismàtic no mesurat, mentre que la secció de discant mantenia un estil de nota contra nota però ja amb una organització ritmicomodal a les dues veus (ex. 3). Les seccions de discant, que donaren lloc a la clausula, tenien lloc quan la melodia del cant pla a càrrec del tenor executava fragments melismàtics (ex. 3). A aquests dos estils, se n’afegí un tercer anomenat còpula, que es caracterizà per un estil melismàtic però, a diferència de l’organum, amb la veu superior amb ritme modal (ex. 4). Ja en els organa a tres o a quatre veus de Pérotin, les veus superiors s’organitzaren en estil discant, mentre que el tenor es mantingué en estil bordó. Es considera que la secció de discant té lloc quan el tenor abandona l’estil bordó i presenta una organització modal del ritme, habitualment en el 5è mode. Ja al segle XIV, el terme discant adoptà la connotació de contrapunt, abreviació de ’nota contra nota’. D’altra banda, M. Bukofzer introduí el terme english discant per a denominar un estil descrit en els tractats anglesos dels segles XIV i XV i que es caracteritzà per l’ús dels acords de 6a, un moviment paral·lel de les veus i la presència del cantus firmus en la veu inferior.