Generalment l'organum està basat en un cantus firmus. En un primer moment, sobre aquesta base, una o diverses veus improvisaven melodies a distància d’un interval consonant donat. Més endavant l'organum fou el resultat d’una actitud diferent envers la música, molt més planificada i transmesa en suports escrits. Els primers testimonis d’aquesta pràctica apareixen recollits en els tractats teòrics anònims coneguts com a Musica enchiriadis i Schola enchiriadis, del segle IX. En el primer tipus d'organum que s’hi descriu, la segona veu es mou paral·lelament a la primera (moviment paral·lel) a distància d’una octava. En el segon tipus, la segona veu es mou a distància de quinta inferior, i en el tercer, a distància de quarta. El nombre de veus d’aquests organa podia ampliar-se de dues a tres, o més, per la simple duplicació en l’octava d’una d’elles o de totes dues. Atès que el moviment entre les veus era sempre paral·lel, aquest tipus d'organum es denomina organum paral·lel. Les possibilitats d’aquesta forma de polifonia es veieren fortament impulsades quan el moviment paral·lel de les parts començà a deixar pas a altres moviments de les veus i la polifonia es feu més complexa. En un moment donat començaren a ser freqüents els moviments oblicus i contraris i els encreuaments de les veus, cosa que donà pas al que es coneix com a organum lliure. Al mateix temps anà augmentant la llibertat dels àmbits intervàl·lics, tot i que l’uníson o la consonància perfecta eren encara obligats al principi i al final de cada període.
Durant el segle XII es desenvolupà un nou tipus d'organum, sobretot a la regió aquitana. Part d’aquest repertori no prové d’un cantus firmus, sinó que són creacions noves escrites en un estil de nota contra nota. Moltes altres, en canvi, prefereixen un estil més ornamentat en el qual a cada nota del cant original li correspon un melisma a la veu afegida. Aquest procediment ha rebut el nom d'organum melismàtic o florit. La polifonia de Sant Marçal de Llemotges (Escola de Sant Marçal) i la continguda en el Còdex Calixtinus, conservat a Santiago de Compostel·la, en són dos bons exemples. L’Escola de Notre Dame també cultivà aquest procediment, amb la novetat afegida d’un sistema de notació de caràcter rítmic (modes rítmics). La major part dels organa de Notre Dame són a dues veus, però també n’hi ha a tres i a quatre. Aquestes composicions, que ja implicaven un esforç molt notable de planificació de l’estructura musical, es trobaven sobretot en les parts solistes dels cants responsorials i sovint s’alternaven amb seccions més homofòniques i mesurades en estil discant, conegudes com a clausula. De qualsevol manera, allò que sempre caracteritzà l'organum fou la diferenciació entre la veu original, anomenada en ocasions vox principalis o vox prius facta, i les afegides, o vox organalis. Durant la primera meitat del segle XIII, el seu ús començà a decaure i fou substituït pel motet.
Bibliografia
- Holschneider, A.: Die Organa von Winchester, G. Olms, Hildesheim 1968
- Eggebrecht, H. i Zamminer, F., ed.: Ad organum faciendum, Schott, Magúncia 1970
- Karp, T.: The Polyphony of St. Martial and Santiago de Compostela, Oxford University Press, Oxford 1992
- Roesner, E.H., ed.: Le Magnus Liber Organi de Notre-Dame de Paris, 7 vol., Éditions de l’Oiseau-Lyre, Les Remparts, Mònaco 1993
- Erickson, R. i Palisca, C.V., ed.: Musica enchiriadis and Schola enchiriadis, Yale University Press, New Haven 1995