La distinció entre art religiós i profà pot ser purament descriptiva o comportar un matís pejoratiu per a aquest darrer. En determinades èpoques, en què les característiques de la música per a l’església (o de la música religiosa no litúrgica) han estat fortament regulades, els àmbits de cadascun dels tipus de música són clars. Però quan hi intervé la subjectivitat pròpia d’un sentiment religiós més modern, el que és profà o no pot ser molt discutible. Molta música no religiosa, en teoria, del segle XIX és concebuda com a expressió d’algun tipus de religiositat, encara que sigui molt personal. Per altra banda, són molts els compositors de música d’església de diferents èpoques que han estat acusats de malmetre la dignitat pròpia de la música religiosa per incorporar-hi elements propis de la música profana (ritmes de dansa, cant de tipus operístic, etc.). Amb tot, això ha representat sovint un gran enriquiment de les possibilitats de la música religiosa. No hi ha fronteres estilístiques definitives entre la música religiosa i la profana, com ho prova l’existència de les tècniques de la paròdia i el contrafactum, amb les quals és corrent que la música ideada per a un text profà s’utilitzi per a un de religiós, o viceversa.
f
Música