Només les veus extremes s’escrivien mentre que la veu central es realitzava en el moment de l’execució. S’utilitzava en peces breus o seccions de peces més llargues contrastant amb altres seccions contrapuntístiques i, sovint, s’afegia a la partitura les paraules faux bordon per indicar on començava aquest procediment. La seva primera aparició coneguda apareix en la Missa Sancti Iacobi (1430) de G. Dufay. És un recurs emprat sobretot pels compositors de l’Escola de Borgonya.
No s’ha resolt definitivament l’origen etimològic de l’expressió. Alguns autors consideren que fa referència a un baix (bordó) fals en el sentit que es tracta d’acords invertits (la nota del baix no seria el ’baix autèntic'), i d’altres ho relacionen amb el faburden anglès (tècnica semblant a la del fauxbordon), on la síl·laba ’fa’ no vindria del mot faux (o false) sinó del nom de nota homònima que representaria l’interval de 4a fent referència als paral·lelismes d’aquest interval que es troben tant en la tècnica anglesa com en la francesa. També s’ha indicat que el fet que l’expressió estigui en llengua vulgar i no en llatí com era costum en l’època fa pensar que es tracti d’un terme d’argot d’escrivans o copistes, la qual cosa en complicaria encara més la interpretació.