Aquest tipus de textura es contraposa a d’altres com l’estrictament homofònica o la contrapuntística. Tot i que des de sempre una part melòdica, generalment vocal, ha pogut anar acompanyada, la locució no fou aplicable fins a l’època barroca, quan el naixement del baix continu provocà la clara diferenciació textural a dos nivells, en què la part del baix, a més a més de desprendre l’harmonia funcional com a suport de la melodia, també la impulsà contrapuntísticament.
Exemple 1 - Viderunt omnes, primer verset del gradual de la missa del dia de Nadal
© Fototeca.cat/ Jesús Alises
Amb el Classicisme, la melodia acompanyada arribà al zenit quan la interacció entre melodia i acompanyament començà a dinamitzar-se amb els bescanvis de motius entre les dues parts, a més d’altres factors propis de l’època. Aquests altres factors podien ser la utilització de fórmules estàndard d’acompanyament -com ara el baix d’Alberti i altres tipus d’acords desplegats-, la repetició d’acords placats com a coixí harmònic i l’ús lliure del nombre de parts polifòniques en l’acompanyament, agregant-ne o suprimint-ne a conveniència. Des de l’esplendor del Romanticisme en endavant aquesta expressió, tot i que continuà essent aplicable des del punt de vista de la textura, deixà de ser-ho com a concepte compositiu en tipus d’obres en què, tradicionalment, s’hi hauria continuat atribuint -com per exemple certs tipus de lied -, ja que la gran complexitat de la part acompanyant no s’adeia amb el concepte clàssic de pur acompanyament secundari.
Exemple 2 - W.A. Mozart: Così fan tutte, acte II, duet 'Il core vi dono'. Exemple 3 - A. Schönberg: Klavierstücke ('Peça per a piano'), op. 33b
© Fototeca.cat/ Jesús Alises